BENZINA
Maria, Telm, Susana, Mark
Quantes coses podríem dir del nostre amic Edu. Moltes, i ben poques de dolentes.
Els que hem tingut la sort de poder-lo conèixer i conviure amb ell, hem vist la vida amb uns altre ulls. Hem vist que la vida no es més que superar-se dia a dia, i si algú ho tenia clar, era ell.
He conegut a moltíssima gent, i com ell no he trobat a ningú. Era acollonant, cada dia que ens veiem, em sortia amb alguna cosa nova. No tenia mai por de res, i va fer sempre el que va voler, no tenia límits en cap aspecte. Això et demostra com es la vida i com la podem viure.
Un dia, com molts d ́altres, em va venir per darrera, amb la seva cadira WRC Peu a Baix. Com sempre em va fer la seva trossada per darrera per fer-me la broma per saludar i em diu:
– Maaaaaarc, (jo ja tremolava, perquè quan em cridava així, s’acostava perill)
– Edu, que hi ha, com vas?
– Un dia tens que portar-me amb un cotxe de carreres, però peu a baix.
I apa, qualsevol li diu que no.
Finalment aquell dia va arribar:
Era un dia molt fred del mes de Desembre a Cabanelles.
L’Edu va arribar com sempre fent ràfegues i tocant el clàxon de la seva KTM de 4 rodes, com deia ell: li posaves els quatre intermitents i marxava ràpid, com si fos el cotxe 0.
Aquell dia fèiem una activitat on vam tenir la sort que teníem un gran cotxe allà, el Peugeot 205 Maxi d’en Lluis Pérez, que molt amable ens el va cedir per poder fer dos passades per un tram d’uns 4 km.
Un cop instal·lats tots dos dins del cotxe, vaig començar a atacar el tram. A la primera passada el nano estava molt calladet, observant tot el que jo feia, i aprenent, cosa que ell feia sempre amb totes les coses, un nano aplicat. A la segona passada, ja va començar a ser ell, i m’acollonava tota l ́estona, fins que vam parar a l’assistència i em va dir: Pensava que aniríem mes de pressa!!!!
És l'Edu, i no canviarà mai -vaig pensar-. Quin crack!.
Per mi, va ser un privilegi poder portar-lo a fer aquella volta. I no només per que era el meu amic, sinó perquè realment vaig veure que per uns minuts, tot el que havia fet al llarg de la meva vida esportiva tenia un sentit més enllà del que no fos guanyar un ralli.
La seva família, pare, mare, germana, cunyat... son molt GRANS!: van estar tots els minuts al peu del canó, i lluitant dia a dia perquè tot fos mes fàcil de portar. Donar-vos, les gracies, per tot el que heu fet, ensenyat, i lluitat per un xaval increïble que comptava amb les següents qualitats:
El mes rockero de tots: Un Kankkunen
El mes calculador: Un Mäkinen
Espectacular: Un Colin McRae o un Ragnotti
Treballador: Com un Sainz
Ràpid i calculador: Un Toivonen
Agressiu i eficaç: Un Delecour
Un “locu”: Un Kubica
Un nervi: Un Panizzi
L’Edu tenia una mica de cada un d’aquests pilots: UN NANU WRC
Edu, ets allà, però sempre seràs aquí, al nostre costat. Tens un ralli que porta el teu nom, però no em fa cap il·lusió, perquè això vol dir que ja no ets aquí.
Ets un GRANDE.
I com deies tu sempre: “Carda-li gas!”
Una forta abraçada,
Blazquez-Motjer
Jo no et vaig conèixer físicament però no parlo per parlar.
Vaig fer tard perquè ens presentessin formalment i poder-nos fer dos petons. També es va esgotar el temps abans d’hora per poder-nos mirar als ulls i compartir moments plegats, però saps què? Tan fa.
Tan fa tot això perquè jo també et conec, Edu. I et conec des de fa molt temps. Algú molt proper a tu des de fa més de 3 anys i de manera involuntària, delicada, sincera, senzilla i divertida t’ha anat filant tan prim a través de records i experiències que ara ja formes part de mi.
Podria explicar mil coses de tu; anècdotes de ral·lis, la feina que feies, la teva candidatura al Parlament, que et van fer baixar d’un avió per el perill (de bomba!) que suposaven les bateries de la cadira, sé quin és el teu color preferit , la il·lusió que tenies amb el cotxe que t’estaven preparant per córrer, lo especial que eres i les ganes que tenies de viure rapida i intensament.
És per tot això que m’atreveixo a dir ben orgullosa que jo també et vaig conèixer. I el que encara m’agrada més és saber que et continuaré coneixent. He entrat a formar part de la teva família i el teu cercle d’amistats i en cada dinar, sopar o ral·li sento parlar de tu i d’aquesta manera, mica en mica, cada dia vaig et vaig aprenent.
Aquell 16 de març no hi vaig ser per despedir-te i no feia falta perquè estàs ben viu!
Vaig fer tard perquè ens presentessin formalment i poder-nos fer dos petons. També es va esgotar el temps abans d’hora per poder-nos mirar als ulls i compartir moments plegats, però saps què? Tan fa.
Tan fa tot això perquè jo també et conec, Edu. I et conec des de fa molt temps. Algú molt proper a tu des de fa més de 3 anys i de manera involuntària, delicada, sincera, senzilla i divertida t’ha anat filant tan prim a través de records i experiències que ara ja formes part de mi.
Podria explicar mil coses de tu; anècdotes de ral·lis, la feina que feies, la teva candidatura al Parlament, que et van fer baixar d’un avió per el perill (de bomba!) que suposaven les bateries de la cadira, sé quin és el teu color preferit , la il·lusió que tenies amb el cotxe que t’estaven preparant per córrer, lo especial que eres i les ganes que tenies de viure rapida i intensament.
És per tot això que m’atreveixo a dir ben orgullosa que jo també et vaig conèixer. I el que encara m’agrada més és saber que et continuaré coneixent. He entrat a formar part de la teva família i el teu cercle d’amistats i en cada dinar, sopar o ral·li sento parlar de tu i d’aquesta manera, mica en mica, cada dia vaig et vaig aprenent.
Aquell 16 de març no hi vaig ser per despedir-te i no feia falta perquè estàs ben viu!
JOSEP
EDU,
...em pOSO a eSCriture't. Giro la mirada i et Veig al meu COStat amb aquest SOmriure SOrneguer que m’aCOmpanya Cada dia. Es el Somriure de...: Nanu, vas tard i l'Isabel et Cardarà CritS....
Aquest COp però, no Sé COm ho farem. Per mi és nOu aiXÒ d’eSCriure't una Carta perquè leS nOstreS COSes ens les expliquem ambo la fresSa de R5 de fonS (dic fresSa perquè hO entenguin els altres) o la remor de la furgoneta, o amb truCades de mil hores. M’haS arribat a truCar 30 vegades Seguides, pesadilla!!!... 30 vegades!!! ... per dir-me COSes tant importantS COm que tenies ganes d’anar a Cardar gaS.
Recordo que et Vaig Conèixer un Sant Cristòfol i que et vas esperar fins que no quedava ningú, tot per anar a fer el VOł amb l'R5. Vaig Creure que ja no hi pensaries més, però res ... tu allà!!!. Hi vaS Ser finS a última hOra perquè jo t'havia promès fer la Volta i quan una COSa eS promet... | així hem anat fent fins avui...
He après molt Edu. He après a distingir les COSes importants per les quals Val la pena truCar 30 vegades. He après que ningú Com tu Coneix el valor del tempoS; Un tresor tan efímer, tant relatiu i Curt, i tan preciós que ens ha regalat dies Sencers de ral·lis, eStones exCitants amb les mans glaçades, estones de Calma a tota òStia per Canyet; a tenir problemes per entrar i SOrtir dels barS de nit per la mobilitat redujida de tots dOS aquelles hores i a riure del deSamor amb CacauS a pagès.
He après amb tu la força de la paraula perquè Sé que pot fer esperar algú hores fins a pujar a l'R5. He après que hi ha perSones realment tOSSudes per allò que s'estimen, COSti el què COSti. He desaprès a dir “no pouC” (no ho tornaré a dir Edu!!!). Ara Sé SOmriure quan et trObO tan a faltar...
Te n'has anat Edu però també ho has fet bé. Amb tu, tot ha estat bé.... Amb algú s'hi està bé quan amb el et fas més gran, millor persona, quan rius més, quan ets més Savi, i amb tu tot això passa. Has marXat massa aviat Edu, però això també ho has fet bé. Tan bé que ara presumeixo de tu, SOC Xulu de Ser amic d’algú tan especial...
...ESPECIAL DE VERITAT.
...no Sé aCabar aquesta Carta... Fa meSOS Cque ho porOVO, i no en Sé. PotSer nO S'ha d’aCabar... i ja eStà.
... a VegadeS algú t'Obre mOlt a pOC a pOC leS pàgine:S del teu front,
tabraça els ullS,
et fa la Vida linSufiCÍerni
ísa eStä.
Ja està.
Pau
Uffff…..la veritat és que se’m fa molt complicat escollir una vivència entra tots els moments viscuts al teu costat Edu,varen ser uns anys molt intensos dins i fora de les carreres,en tot allò que’ns agradava i compartiem com si el temps s’hagués d’acabar.
Recordo molt especialment un dia de tots ells,va ser sino recordo malament El Ral·li Pla d’Urgell de l’any dos mil onze.
Com no,aquell dia també vares voler-nos acompanyar,a fer-nos costat,animar-nos i com no a controlar tots i cadascún dels moviments que es feien durant la prova,com et deia moltes vegades,…nanuuuu ets el meu manager i vull i necesito que estiguis al meu costat,i així era,una persona incansable,controladora i alegre,que es feia estimar per tothom;tant era el control que volies tenir i el paper que t’agradava fer a l’equip,que en cap moment feia falta mirar el rellotge,que tu ja tenies tot l’horari estudiat i entrat a l’agenda del telèfon,i tant sols es sentia una lleugera alarma de fons que ja ens deies,…nanus va que us toca anar fer una cosa o altre,era increíble!!
A primera hora del mati,quant ens dirigiem amb en Josep a fer les Verificacions administratives dins al pavelló esportiu de Mollerussa,com ja era una costum,ens vares acompanyar fins a la taula,els tres davant la noia que verificava que tota la paperasa fós la correcte i la que també ens havia de donar la bossa amb els dorsals i documentació necesaria per la carrera.
Aquell any,encara era obligatòri que les escuderies organitzadores de proves de terra del Campionat de Catalunya de ral·lis,facilitessin les llibretes amb espiral per poder fer els reconeixaments i per tant apuntar les notes dels trams per on transcurriria la prova cronometrada.
Recordo perfectament com si fós ara,l’organitzador les tenia allà preparades,totes juntes en un piló,ens varem mirar amb en Josep i varem dir…Va edu,et toca escollir-ne una,tria un color,i si,vares escollir-ne una de totes elles,la verda.
Durant el transcurs de la prova,t’agradava sovint quedar-te al Parc de treball ( Parc d’Assistència ),quant arribavem al control horari d’entrada al Parc de treball,era aixecar el cap i veura que allà eres,volent estar sempre aprop quant més o necesitavem,pels moments de tensió,neguit,quant les coses no anaven prou alhora,amb una simple mirada entre nosaltres,sabiem perfectament que voliem dir i si les coses rutllaven o no,aquell dia ja va començar de manera especial i així va anar seguint durant el transcurs de la prova,correguent molt i estant en posicions capdavanteres de la general.
En l’última assistència del ral·li,i apunt d’afrontar l’última i decisiva secció de la prova,ens preparem amb en Josep per començar a surtir en l’hora prevista del control horari del parc de treball i….com moltíssimes vegades havies fet,et dirigeixes vora la meva porta que encara era oberta de bat a bat i em dius…nanu!! tu ves-te preparant que ja la tanco jo “trussant” amb la cadira i com no les teves cames,….(m’encantava!!) ,tot seguit,no fallava mai…un somnriure ,una pica d’ullet i tot seguit un lleuger moviment amb el cap que numés tu i jo sabiem la seva traducció.
Acabem l’última secció molt contents amb el resultat tot i que’l cotxe va quedar bestant malmés,més digne d’un cotxe de desguàs que no pas del cotxe que varem començar la carrera;quedant el volant totalment tort,plàstics penjant,el tub d’escapament penjant,etc…amb un soroll escardat ,que feia pena sentir;però nosaltres orgullosos amb el resultat aconseguit,ens dirigim cap a part tancat ( final del ral·li ) i allà eres,amb un somnriure d’orella a orella,esperant el moment que arribessim per disfrutar-lo plegats; finalment varem poder celebrar la Sisena possició de la General,Primers de Grup i Classe i Segons de dues Rodes Motrius.
Un cop aparcat el cotxe dins la zona habilitada com a parc tancat,en Josep i jo,baixem del cotxe i el primer que fem,és dirigir-nos cap a tu amb les llàgrimes als ulls i entra petons i abraçades,et regalem aquella llibreta verda amb les nostres Notes que vares escollir i que’ns va fer guanyar el Ral·li….
Quin gran moment va ser aquell, i quina cara et va quedar,sembla que l’estigui veient en aquest mateix moment,no se m’esborrarà en la vida,moments indescriptibles,grans moments,moments que no tenen preu!!
Guarda bé aquesta llibreta que’l dia que’ns tornem a veura l’omplirem de notes i apunts de tots els grans moments que’m pasta junts i per separat.
Sempre amb tú Edu!!
ets i seràs una persona molt especial per a mi!!
T’estimo.
Des de l'Escuderia Peu a baix Motorsport i en nom de tots els presents i no presents avui entra nosaltres, en aquest dia tan especial; et volem fer entrega d'un petit detall en agraïment a tots aquests anys que hem pogut gaudir del teu pilotatge, tan dins o fora de les nostres proves, però especialment per tots aquells moments viscuts al teu costat.
Gran amic i millor persona!!
No canviïs!!
Gràcies per tot!!
Moltes Felicitats pels teus 40!!!
Atte.
Peu a baix Motorsport & Familia.
Dani Oliveras
Hi ha tantes coses que hem viscut amb l’Edu que no sé ni per on començar. Hem passat calor, fred ens hem mullat, ens hem petat de riure però també hem plorat, ens hem emborratxat, les hem passat de totes maneres. Però el més important és que tots plegats disfrutàvem dels moments i el que compartiem ens encantava.
Des del primer moment la malaltia de l’Edu em va impressionar molt, però el que més em va impressionar va ser la seva força de superació i voluntat que tenia. Sempre era el primer de voler fer coses, amb empemta i força, sense por a res i sobre tot amb aquell somriure que motivava a qui fes falta. Ho feia tot tant fàcil per tothom que moltes vegades ens oblidàvem de la seva discapacitat.
Sempre recordaré el primer dia que ens vàrem conèixer. Va ser al circuit dels cremats de Llagostera. Ell anava sobre el quad amb el seu pare i jo estava saltant marges per allà amb la moto d’enduro. Mentre, ell anava dient “carda-li!! Salta més alt!!”. Aquell dia va ser molt especial per mi perquè vaig notar la passió que l’Edu portava dins i vaig pensar “Sóc molt afortunat de poder disfrutar fent el que faig, així que intentaré fer disfrutar amb ell sempre que pugui".
I així va ser. Varen ser varies vegades les que me’l vaig endur de passeig amb el Mitsubishi Evo 6 que tenia llavors i disfrutàvem com nens petits. Ell sempre em deia “Tu cardali que li hem de treure el suc a aquest Mitsu!!”.
La veritt és que era un bon copi. Un dia vam anar a fer “Canyet” i davant meu anava en Josep Fontacava amb el seu R5 GT turbo, i de cop l’Edu e diu “Nanu! Cuidado que en Josep ha quedat girat a la següent curva!” I jo vaig dir “No home no!” i ell “Sisisisi, altantuuu!!” i cagom l’ou! si, si, en Josep girat del revés al mig de la curva. I li dic “com ho has vist?” i diu “Collons! Perquè he vist que entrava molt passat i aquesta curva tanca molt!!” Pues quina raó tenia…Sort en vaig tenir d’ell!! jujuju….
De moments així em vam passar moltíssims..
Les rodones que feia amb la seva cadireta eren mítiques. Sempre deia “Nanu!! t’he deixat la traçada feta allà a la cantonada”. I només veies com frenos de mà que feia amb la cadira elètrica. Era brutal! Això demostrava la passió que portava dins…
Una de molt bona va ser un dia que estàvem tota la colla dinant a Can Prats i ens va dir que vindria a fer postres i que l’esperéssim allà fora i que venia amb una sorpresa. I…collons! va passar mitja hora tres quarts i quan tots ja ni l’esperavem apareix el nanu pel camí de la casa amb la seva cadira amb els quatre intermitents posats i fent llums. Anava vestit de motocross i amb un casc! Tots ens vam quedar cagats..Vam anar cap alla preguntant-li d’on sortia! i diu: “collons…vinc de Llagostera fent caminots i us volia deixar cagats!!”. Doncs ho va aconseguir!! Brutal..va fer uns 5 - 7 km amb la cadira elèctrica tot sol fins allà. Impressionant.
Ha sigut un lluitador nat. Ens ha mostrat en tot moment la força de superació que tenia i ens ha donat una bona lliçó de vida en general. Cal felicitar als seus pares i a tota la família. Ho han fet tot molt més fàcil. L’Edu va lluitar fins l’últim moment patint però sense fer patir als altres. Quan em varen donar la notícia em vaig quedar glaçat. No sabia d’on baixava… Havia parlat amb ell feia dos setmanes i m’explicava com tenia el seu cotxe de carreres. Que ja quasi estava acabat i només pensava en lligar-se al bàquet.
Hem après moltes coses d’ell, i com dic no ha parat mai de barrinar coses, ha sigut un 10 amb els estudis i a més ha tirat endavant un partit polític. Ens ha fet veure que ens hem de preocupar menys dels petits problemes que tenim i que en realitat no són tant greus.
Edu, allà on siguis carda-li tot el gas que puguis i no canviïs mai!! Aquí ens has deixat un buit molt gros però et portarem sempre dins nostre. Moltes gràcies per tots els moments que hem viscut junts!!
Ens veiem al pròxim Rally!
Ruben Garcia Carballo
Sóc amic de la família de l’Edu Carreras.
T’envio aquest escrit que em va enviar el mític pilot ARI VATANEN.
Li vaig enviar un missatge a l’Ari Vatanen ja que en el Rallye Catalunya del 2014 vam coincidir amb l’Ari Vatanen. Ell mateix va anar a parlar amb l’Edu, es va interessar per el seu estat físic. Van estar parlant durant més de mitja hora.
El fill de l’Ari Vatanen, en Max Vatanen, va publicar una foto al seu Instagram amb un escrit sobre l’Edu.
Et deixo tres fotos. Una d’elles és en Max Vatanen amb l’escrit sobre l’Edu.
L’altre és en Ari Vatanen parlant sobre l’enfermetat de l’Edu.
I l’altre som la colla de Maçanet de Rallyes.
A la foto sortim
Ruben Garcia, Ivan Garcia, Ricard Sensat, Albert Ruhi
Dear Ruben,
Thank you for your moving message.
Although we met Edu only briefly we remember him very well.
He was warm and humane, his eyes were full of life and hope.
He touched us.
The meaning of life is not measured by its length.
Even a short life can be complete.
Edu left us a legacy of humanity we should upkeep.
Coming Easter week reminds us that Life will win.
Very kindest regards to Edu's family and all his friends.
Ari and Max
Hello Ari and Marx,
Today has died an incredible person.
Edu was a strong boy, he wasn't afraid of anything, he was ambitious, with a great desire to live.
Despite his illness, it did not prevent him make his dreams come true. The day you met he was very excited. It was one of the best days of his life. I would like to thank you for having dedicated Edu a few minutes of your time. We won't forget the last stage of Rallye Catalunya in October 2014.
Thank you from all his friends.
16th March 2016, Llagostera (Catalunya).
Ruben Garcia.
I can send a photos.....
16th March 2016, Llagostera (Catalunya).
Ruben Garcia.
I can send a photos.....
L’Eduard ha dit,
“No competim entre nosaltres, competim contra rellotge”
Una frase que entesa en el context del Ralli, explica el bon ambient i companyonia que hi ha entre els diferents equips, però exportable a molts aspectes de la nostra vida.
Laura Camps Traval
Recordo perfectament el dia que ens vam conèixer, va ser al Rallysprint de Llucena, al setembre del 2013. Jo era de l'escuderia Peuabaix i vam ser uns quants catalans que vam anar a córrer aquell dia a Alacant. Quan el rally es va acabar vam fer un sopar amb tots els participants i després vam anar a la discoteca del poble. I allà vas ser l’ànima de la festa! No vas parar fins que la festa es va acabar i vam tenir que anar a dormir, tot i que tu no volies. A partir de llavors sempre que ens veiem tenies una bona paraula, un somriure. Eres admirable, sempre a totes les carreres, amb la teva estelada a l'esquena, i ja podia fer calor, pluja, vent o fred, que et tapaves amb la manta i a tirar milles. Sempre et recordaré com una persona molt forta, valenta, que lluitava pels seus somnis i que no tenia limitacions, se’ns dubte, un exemple a seguir i és aquest el record que sempre tindré de tu, el d’un crack!
Marta Camprubi
Marrec,
Recordo el dia que ens vam conèixer, m’havien dit que eres especial i que no et fes sentir estrany, la veritat és que tenia ganes de coneixent després del que tothom m’havia explicat, aquell dia va començar un camí i una unió que es va anar fent més forta amb el pas dels dies.
Vas diferenciar-te de la resta d’amics, el teu caràcter i la teva empenta no passava desapercebuda, totes les persones que hem tingut la sort de d’haver-te conegut i d’haver pogut passar uns minuts al teu costat, sabem, que la relació que poguéssim tenir era especial.
Per mi ets més que un amic, ets com un germà, dic ets perquè continues estant al meu costat, l’únic que tu has acabat el tram i jo encara no he arribat a stops.
Ets una persona que sempre has estat al costat de tots i ens has sabut escoltar quan ho necessitàvem, una persona forta i dura, sempre amb un somriure a la cara, crec que només he arribat a veure’t amb mala cara i era de cansat, era el dia que acabàvem el roadbook del Legend, quin patir que li vam fer passar a la mama Isabel, i el no dormir de cap dels 3, ho recordes Isabel oi? I com si res el dia següent després de passar tota la nit davant l’ordinador no se’ns acudeix res més que anar a gravar un vídeo per si ens donava temps de fer un muntatge audiovisual pel mateix ral·li, amunt i avall, al final no ens va donar temps a editar-lo, però prometo que ho acabaré jo com si l’haguéssim fet junts Edu! I vull que sàpigues que aquest ral·li, “El Legend Les Corbes” anirà al teu nom, “memorial Eduard carreres Marti”!
El teu motor va trencar aquesta passada nit, sé que han fet els impossibles per rectificar-lo, dir-te que has deixat un buit a la nostra categoria i que tu l’has guanyat, ens has guanyat a tots el cor, deixant “cantos” a tots; ets una persona excepcional.
Puc dir-te que gràcies a tu he aprés a valorar les petites coses de forma diferent, sempre recordaré les teves paraules:
“Jo visc al dia a dia, suposo que és difícil d’entendre per tu, però la meva vida és diferent i m’obliga a viure al límit”.
I és cert, has pogut fer realitat molts dels reptes que t’has marcat, has sigut la persona més valenta que he conegut, la força que tenies, el valor i la constància em feien veure que res podria amb tu, cada repte era una meta i fins que no es feia realitat i batallaves; un dia em vas dir que quan estaves amb mi et donava energia i jo em vaig posar a riure dient-te que no em tiressis tantes floretes, doncs vull que sàpigues que tu també feies.
Quan ens posàvem a filosofar no hi havia qui ens parés, i coneixent-te, he de recordar-los a tots els que t’estimaven que tu en un dia així, els diries que:
Aquests dies tindrem un dolor de saber que no podrem gaudir cap minut més al teu costat, que quan tinguem ganes d’enviar-te un “zap-zap” no podrem, que voldríem explicar-te tots els projectes i totes les aventures que vivim, però que no patim que segueixes estant al nostre costat, juntament amb nosaltres seguint el camí dels nostres somnis, ajudant-nos.
Diuen que la mort és quan recordes els moments que has viscut juntament a aquesta persona i que et fan riure, però també plorar, és quan recordes l’últim moment que li vas dir que l’apreciaves o que l’estimaves, és quan sofrim juntament amb la resta d’amics amb una sola mirada al recordar velles anècdotes i vivències, és aquí quan et donés compte de tot el que encara li quedava per viure i experimentar, sobretot quan ja veia la llum del seu somni, poder conduir el seu propi cotxe, cada vegada que en parlàvem “ens fotiem calents” i a la vegada fèiem bromes del “cantos” i del gas que fotries.
No us sentiu culpables de no haver pogut despedir-vos dels últims minuts de l’Eduard, però penseu que podeu parlar amb ell, que ell ens donarà la sortida de cada tram i ens estarà animant.
Cada vegada que ens veiem em deia alegra la cara marreca i és el que haurem de fer ara, ja que és el que ell voldria, que ens animem i que visquem al màxim, igual que ell ha fet, haurem de disfrutar com si el demà no existís, i és que sempre deia tot el que puguis fer avui, no ho deixis pel demà, per tant, demano a tothom en nom seu, que gaudiu al màxim i que ho feu a la seva salut ja que és el que ell voldria.
Per acabar vull despedir-me de tu marrec, aquesta “segala” que tu sempre deies i a la que de tant en tant “enforquillaves” et portarà dins seu i en tot moment intentarà seguir els teus passos.
Sempre m’has fet sentir especial i l’un a l’altre ens hem donat suport, abans he dit que em vas començar a fer veure les coses d’una forma diferent i és ara quan les hi començo a veure de veritat.
Et prometo que compliré els nostres plans de futur! I aquests aniran dedicats a tu nanu!
“Quinta i a fondo!” sempre a la meva dreta copi!
Tu has acabat el tram, jo encara estic fent-lo, ens veiem al Parc Tancat!
Un petó al front i sempre PEUABAIX!
Lorena López
Estic agafant la mala costum de trobar a faltar gent que ja no hi és. Tu n’ets un Edu.
Els dies de test a Caulés, a Sant Hilari, a Joanet... Els ral·lis, les trobades, sopars, castanyades i castanyes o bistecs o sabatilles, o un reportatge de fotos a casa teu, o una escapada de foll per el carril bici fins a Girona, tú fent-me de copi a la furgo i cridant: Carda-li Nanu!!
Esbroncar-te per no portar crema a la cara, o a les cames...i posar-te-la, o la capa de Superman per la pluja, les palletes per el got a taula, menjar a la vegada, la mà esquerra per mi, i la dreta per tu. Cantar-te a cau d’orella i que hem diguessis: Nanu para ja que m’estic cardant molt calent!! Quins riures per déu. Bé, això o ensenyar-te el cul...que no hem costava gaire.
Un: Edu amoooor!! el papa m’ha demanat que vagis a provar quatre rampes que ha fet per les aceres de Llagostera. M’ha dit que et deu una coca-cola al Clàssic!! Resposta: Nanu, jo provo les rampes, però res de coca coles...nem a fer cantus amb l’Evo!!
No recordo qui m’ho va dir, la mama, en Joan, l’Alvaro...no ho tinc present ara mateix, però estava allà a Suècia i hem van fer saber que no et tornaria a veure, que l’enginyeria aquesta que portaves dins tan complicada, havia fet scratch i podi, i que el premi era pujar dalt de tot i ser etern. Bandera a quadres i ampolles de cava Edu. Ben cardada hem vaig quedar durant uns dies. Fins i tot els vaig parlar de tu a les meves nines sueques i hem reconfortaven si hem veien plorar. La mami hem va fer arribar vídeos del teu comiat, tota aquella cavalcada d’aparatus sota la pluja, quin xou! I tot per tu... T’has fet estimar tant cabró.
En són moltes, i per sort, totes de bones. Hem estat quan ens hem necessitat, i de fet, se que hi seràs sempre. Cada vegada que vagi per Llagostera, cada cop que vegi una wolksvagen blanca, a tots els ral·lis del català... hem passaràs pel cap, a fondu, picant l’ullet i fent morritus.
Gas i ‘xempany’ allà on siguis nanu, carda-li fort, peuabaix, i vine a veure’m de tant en tant. T’ESTIMO NANU.
Aquesta es per tu, com si fos jo qui te la cantés. PIENSA EN MI, LUZ CASAL
Recordo el dia que ens vam conèixer, m’havien dit que eres especial i que no et fes sentir estrany, la veritat és que tenia ganes de coneixent després del que tothom m’havia explicat, aquell dia va començar un camí i una unió que es va anar fent més forta amb el pas dels dies.
Vas diferenciar-te de la resta d’amics, el teu caràcter i la teva empenta no passava desapercebuda, totes les persones que hem tingut la sort de d’haver-te conegut i d’haver pogut passar uns minuts al teu costat, sabem, que la relació que poguéssim tenir era especial.
Per mi ets més que un amic, ets com un germà, dic ets perquè continues estant al meu costat, l’únic que tu has acabat el tram i jo encara no he arribat a stops.
Ets una persona que sempre has estat al costat de tots i ens has sabut escoltar quan ho necessitàvem, una persona forta i dura, sempre amb un somriure a la cara, crec que només he arribat a veure’t amb mala cara i era de cansat, era el dia que acabàvem el roadbook del Legend, quin patir que li vam fer passar a la mama Isabel, i el no dormir de cap dels 3, ho recordes Isabel oi? I com si res el dia següent després de passar tota la nit davant l’ordinador no se’ns acudeix res més que anar a gravar un vídeo per si ens donava temps de fer un muntatge audiovisual pel mateix ral·li, amunt i avall, al final no ens va donar temps a editar-lo, però prometo que ho acabaré jo com si l’haguéssim fet junts Edu! I vull que sàpigues que aquest ral·li, “El Legend Les Corbes” anirà al teu nom, “memorial Eduard carreres Marti”!
El teu motor va trencar aquesta passada nit, sé que han fet els impossibles per rectificar-lo, dir-te que has deixat un buit a la nostra categoria i que tu l’has guanyat, ens has guanyat a tots el cor, deixant “cantos” a tots; ets una persona excepcional.
Puc dir-te que gràcies a tu he aprés a valorar les petites coses de forma diferent, sempre recordaré les teves paraules:
“Jo visc al dia a dia, suposo que és difícil d’entendre per tu, però la meva vida és diferent i m’obliga a viure al límit”.
I és cert, has pogut fer realitat molts dels reptes que t’has marcat, has sigut la persona més valenta que he conegut, la força que tenies, el valor i la constància em feien veure que res podria amb tu, cada repte era una meta i fins que no es feia realitat i batallaves; un dia em vas dir que quan estaves amb mi et donava energia i jo em vaig posar a riure dient-te que no em tiressis tantes floretes, doncs vull que sàpigues que tu també feies.
Quan ens posàvem a filosofar no hi havia qui ens parés, i coneixent-te, he de recordar-los a tots els que t’estimaven que tu en un dia així, els diries que:
Aquests dies tindrem un dolor de saber que no podrem gaudir cap minut més al teu costat, que quan tinguem ganes d’enviar-te un “zap-zap” no podrem, que voldríem explicar-te tots els projectes i totes les aventures que vivim, però que no patim que segueixes estant al nostre costat, juntament amb nosaltres seguint el camí dels nostres somnis, ajudant-nos.
Diuen que la mort és quan recordes els moments que has viscut juntament a aquesta persona i que et fan riure, però també plorar, és quan recordes l’últim moment que li vas dir que l’apreciaves o que l’estimaves, és quan sofrim juntament amb la resta d’amics amb una sola mirada al recordar velles anècdotes i vivències, és aquí quan et donés compte de tot el que encara li quedava per viure i experimentar, sobretot quan ja veia la llum del seu somni, poder conduir el seu propi cotxe, cada vegada que en parlàvem “ens fotiem calents” i a la vegada fèiem bromes del “cantos” i del gas que fotries.
No us sentiu culpables de no haver pogut despedir-vos dels últims minuts de l’Eduard, però penseu que podeu parlar amb ell, que ell ens donarà la sortida de cada tram i ens estarà animant.
Cada vegada que ens veiem em deia alegra la cara marreca i és el que haurem de fer ara, ja que és el que ell voldria, que ens animem i que visquem al màxim, igual que ell ha fet, haurem de disfrutar com si el demà no existís, i és que sempre deia tot el que puguis fer avui, no ho deixis pel demà, per tant, demano a tothom en nom seu, que gaudiu al màxim i que ho feu a la seva salut ja que és el que ell voldria.
Per acabar vull despedir-me de tu marrec, aquesta “segala” que tu sempre deies i a la que de tant en tant “enforquillaves” et portarà dins seu i en tot moment intentarà seguir els teus passos.
Sempre m’has fet sentir especial i l’un a l’altre ens hem donat suport, abans he dit que em vas començar a fer veure les coses d’una forma diferent i és ara quan les hi començo a veure de veritat.
Et prometo que compliré els nostres plans de futur! I aquests aniran dedicats a tu nanu!
“Quinta i a fondo!” sempre a la meva dreta copi!
Tu has acabat el tram, jo encara estic fent-lo, ens veiem al Parc Tancat!
Un petó al front i sempre PEUABAIX!
Lorena López
Estic agafant la mala costum de trobar a faltar gent que ja no hi és. Tu n’ets un Edu.
Els dies de test a Caulés, a Sant Hilari, a Joanet... Els ral·lis, les trobades, sopars, castanyades i castanyes o bistecs o sabatilles, o un reportatge de fotos a casa teu, o una escapada de foll per el carril bici fins a Girona, tú fent-me de copi a la furgo i cridant: Carda-li Nanu!!
Esbroncar-te per no portar crema a la cara, o a les cames...i posar-te-la, o la capa de Superman per la pluja, les palletes per el got a taula, menjar a la vegada, la mà esquerra per mi, i la dreta per tu. Cantar-te a cau d’orella i que hem diguessis: Nanu para ja que m’estic cardant molt calent!! Quins riures per déu. Bé, això o ensenyar-te el cul...que no hem costava gaire.
Un: Edu amoooor!! el papa m’ha demanat que vagis a provar quatre rampes que ha fet per les aceres de Llagostera. M’ha dit que et deu una coca-cola al Clàssic!! Resposta: Nanu, jo provo les rampes, però res de coca coles...nem a fer cantus amb l’Evo!!
No recordo qui m’ho va dir, la mama, en Joan, l’Alvaro...no ho tinc present ara mateix, però estava allà a Suècia i hem van fer saber que no et tornaria a veure, que l’enginyeria aquesta que portaves dins tan complicada, havia fet scratch i podi, i que el premi era pujar dalt de tot i ser etern. Bandera a quadres i ampolles de cava Edu. Ben cardada hem vaig quedar durant uns dies. Fins i tot els vaig parlar de tu a les meves nines sueques i hem reconfortaven si hem veien plorar. La mami hem va fer arribar vídeos del teu comiat, tota aquella cavalcada d’aparatus sota la pluja, quin xou! I tot per tu... T’has fet estimar tant cabró.
En són moltes, i per sort, totes de bones. Hem estat quan ens hem necessitat, i de fet, se que hi seràs sempre. Cada vegada que vagi per Llagostera, cada cop que vegi una wolksvagen blanca, a tots els ral·lis del català... hem passaràs pel cap, a fondu, picant l’ullet i fent morritus.
Gas i ‘xempany’ allà on siguis nanu, carda-li fort, peuabaix, i vine a veure’m de tant en tant. T’ESTIMO NANU.
Aquesta es per tu, com si fos jo qui te la cantés. PIENSA EN MI, LUZ CASAL
Joan de la Heras
Recordo aquell dia que ens vam conèixer Eduard.
Va ser el 2006 en la Festa del Motor de Llagostera, el teu poble. Un autèntic Motor Show que vam organitzar amb tota la colla de Peu a Baix.
Allà hi erem gairebé tots els que hem fundat l’ Escuderia Peu a Baix, una familia unida per una gran amistat, respecte, companyerisme, igualtat, il.lusió, unió I passió per l’ esport del motor, que tantes al.legries ens ha donat. .
Recordo que la meu mare, me va venir a buscar al mig del circuit on es feien les exhibicions (Ral.li, Supermotard, Trial, Quads i motos infantils) i hem va dir: “Joan allà hi ha un noi que es diu Eduard i diu que et vol conèixer per que vol ser de Peu a Baix.”
Jo sorprès, vaig deixar les banderes i vaig anar a saludar-lo.
Hem vaig presentar i ell me va dir “ Nanu jo vull ser de Peu a Baix”.
Ens vam pasar tota l’ estona junts xerrant i vam acabar donant la bandera d’ arribada plegats, a aquell fi de festa, que fou l’ inici de la nostra gran amistat.
Han sigut 10 anys al teu costat molt i molt intensos, els millors de la familia Peu a baix. Hem rebut grans reconèixaments, èxits molt importants de Qualitat i bona organització, I tot això gràcies a Tu que has sigut durant aquest 10 anys el pilar de Peu a Baix.
Curiosament 10, sí 10, el teu número, una Dècada, simbol de Qualitat, premi a l’ esforç i a tots els reconeixaments. Sempre buscaves la perfecció, sacrifican-te per tots, màxim compromís, la nota máxima al treball, sempre estaves al peu del canó. Mai tenies mandra per res i sempre temps per tot i per tothom.
Ens vas donar una gran lliçó de modals i aprendre a disfrutar de cada moment.
Fins i tot feies que cada vegada que feiem una cursa, tot i el cansament de tot un dia intents de muntatge, coordinació i organització de cada un dels esdeveniment, eres el primer de començar a recollir. La teva voluntat era inmesa animaves a tots a acabar de recollir i acabavem disfrutant fins al final. Semblava que mai en teniem prou, que encara no acabavem d’ endreçar una cursa, i TU ja preguntaves, quan seria la propera.
Era 1 de novembre, Fires i Festa de Sant Narcís de Girona. Feia poc que ens coneixiem, vam organitzar la Trobada de vehicles clàssics esportius i sortida 4x4 a la plaça del lleó. En mig de la multitud, i just avans de fer un petit parlament amb els asistents, et vaig veure arribar entre mig dels cotxes.
Jo anava atavalat , parlant amb uns i altres, fins que hem vas truçar, per saludar-me. Al gira-me, te vaig mirar i tenies els ulls plorosos, i les galtes vermelles, i te vaig dir si tenies fred. Me vas respondre, estic glaçat, se m’ ha parat el cap. Jo sorprès, li vaig preguntar. Que vols dir?? I me va respondre: he vingut peu a baix pel carril bici des de Llagostera fins la plça del Lleó de Girona. No m’ ho podía creure . I és que era tanta la il.lusió i passió per estar amb nosaltres i per l’ esport del motor que res, ni nigú l’ aturava. Allà vaig veure el seu potencial. El millor exemple a seguir.
Mai tenia un No per ningú, sempre disposat a ajudar als demés.
Sempre tenies solucions a tots els problemes. De fet, Tu ens vas ensenyar ,que tots els problemes, tenen una solució.
Si estaba trist, Tu m’ animaves.
Recordo hores i hores davant l’ ordinador per poder acabar els mapes, roadbooks , cartells i plans de seguretat dels Ral·lis. Era molt I molt maticulòs, fins I tot torrecollons, afinant la perfecció I cuidant fins l’ últim detall. Però aquests moments estressants I durs, al seu costat, eren màgics i dibertits . Podiem estar hores i hores fent feina, que fins I tot, quan sen’s tancaven els ulls, ell, encara era capaç de posar un video o imatge de Ral·li o alguna d’ aquelles cançons que ens acceleraven.
Diu que la vida és com un llibre, alguns amics están en una pàgina, altres en un capítol, mentres els varitables amics .. están en tota la Història. El temps és com una mula, no recula! Al llarg de la nostre vida esgotem diferents temps, diferents formes d’ expresar-nos, diferents formes de viure. Gaudeix d’ aquest temps, gaudeix-lo amb temps, gaudeix el temps, disfruta de cada moment.
Emprenye’t molt poc, saber perdonar, cridar nomès d’ alegría, riure a rialles,fer-se petons entre 1 i 1000 vegades al dia, abraçar-se molt fort, somriure cada dia, plorar nomès d’ emoció, ser feliç i estimar-se un munt.
I és que mai oblidarem la teves frases….
Sempre envedant i peu a baix!!!
Per TU AMIC,
Una década un 10 al teu costat
Gràcies per TOT
Va ser el 2006 en la Festa del Motor de Llagostera, el teu poble. Un autèntic Motor Show que vam organitzar amb tota la colla de Peu a Baix.
Allà hi erem gairebé tots els que hem fundat l’ Escuderia Peu a Baix, una familia unida per una gran amistat, respecte, companyerisme, igualtat, il.lusió, unió I passió per l’ esport del motor, que tantes al.legries ens ha donat. .
Recordo que la meu mare, me va venir a buscar al mig del circuit on es feien les exhibicions (Ral.li, Supermotard, Trial, Quads i motos infantils) i hem va dir: “Joan allà hi ha un noi que es diu Eduard i diu que et vol conèixer per que vol ser de Peu a Baix.”
Jo sorprès, vaig deixar les banderes i vaig anar a saludar-lo.
Hem vaig presentar i ell me va dir “ Nanu jo vull ser de Peu a Baix”.
Ens vam pasar tota l’ estona junts xerrant i vam acabar donant la bandera d’ arribada plegats, a aquell fi de festa, que fou l’ inici de la nostra gran amistat.
Han sigut 10 anys al teu costat molt i molt intensos, els millors de la familia Peu a baix. Hem rebut grans reconèixaments, èxits molt importants de Qualitat i bona organització, I tot això gràcies a Tu que has sigut durant aquest 10 anys el pilar de Peu a Baix.
Curiosament 10, sí 10, el teu número, una Dècada, simbol de Qualitat, premi a l’ esforç i a tots els reconeixaments. Sempre buscaves la perfecció, sacrifican-te per tots, màxim compromís, la nota máxima al treball, sempre estaves al peu del canó. Mai tenies mandra per res i sempre temps per tot i per tothom.
Ens vas donar una gran lliçó de modals i aprendre a disfrutar de cada moment.
Fins i tot feies que cada vegada que feiem una cursa, tot i el cansament de tot un dia intents de muntatge, coordinació i organització de cada un dels esdeveniment, eres el primer de començar a recollir. La teva voluntat era inmesa animaves a tots a acabar de recollir i acabavem disfrutant fins al final. Semblava que mai en teniem prou, que encara no acabavem d’ endreçar una cursa, i TU ja preguntaves, quan seria la propera.
Era 1 de novembre, Fires i Festa de Sant Narcís de Girona. Feia poc que ens coneixiem, vam organitzar la Trobada de vehicles clàssics esportius i sortida 4x4 a la plaça del lleó. En mig de la multitud, i just avans de fer un petit parlament amb els asistents, et vaig veure arribar entre mig dels cotxes.
Jo anava atavalat , parlant amb uns i altres, fins que hem vas truçar, per saludar-me. Al gira-me, te vaig mirar i tenies els ulls plorosos, i les galtes vermelles, i te vaig dir si tenies fred. Me vas respondre, estic glaçat, se m’ ha parat el cap. Jo sorprès, li vaig preguntar. Que vols dir?? I me va respondre: he vingut peu a baix pel carril bici des de Llagostera fins la plça del Lleó de Girona. No m’ ho podía creure . I és que era tanta la il.lusió i passió per estar amb nosaltres i per l’ esport del motor que res, ni nigú l’ aturava. Allà vaig veure el seu potencial. El millor exemple a seguir.
Mai tenia un No per ningú, sempre disposat a ajudar als demés.
Sempre tenies solucions a tots els problemes. De fet, Tu ens vas ensenyar ,que tots els problemes, tenen una solució.
Si estaba trist, Tu m’ animaves.
Recordo hores i hores davant l’ ordinador per poder acabar els mapes, roadbooks , cartells i plans de seguretat dels Ral·lis. Era molt I molt maticulòs, fins I tot torrecollons, afinant la perfecció I cuidant fins l’ últim detall. Però aquests moments estressants I durs, al seu costat, eren màgics i dibertits . Podiem estar hores i hores fent feina, que fins I tot, quan sen’s tancaven els ulls, ell, encara era capaç de posar un video o imatge de Ral·li o alguna d’ aquelles cançons que ens acceleraven.
Diu que la vida és com un llibre, alguns amics están en una pàgina, altres en un capítol, mentres els varitables amics .. están en tota la Història. El temps és com una mula, no recula! Al llarg de la nostre vida esgotem diferents temps, diferents formes d’ expresar-nos, diferents formes de viure. Gaudeix d’ aquest temps, gaudeix-lo amb temps, gaudeix el temps, disfruta de cada moment.
Emprenye’t molt poc, saber perdonar, cridar nomès d’ alegría, riure a rialles,fer-se petons entre 1 i 1000 vegades al dia, abraçar-se molt fort, somriure cada dia, plorar nomès d’ emoció, ser feliç i estimar-se un munt.
I és que mai oblidarem la teves frases….
Sempre envedant i peu a baix!!!
Per TU AMIC,
Una década un 10 al teu costat
Gràcies per TOT
Passió sobre rodes
Eduard, la gent t’enyora. I ho fa perquè tu te’ls havies guanyat a tots. Quan no estaves organitzant un bon tiberi, estaves pensant la propera sortida. I sabies enredar a tothom perquè se sumés als teus plans i t’acompanyessin en les mil i una històries que sempre tenies al cap. Tenies una arma letal que els deixava a tots desarmats. El teu somriure, que encomanava felicitat i bon rotllo a tothom. I una gran aliada, la teva insistència i tossuderia feta de granit, de pedra pura, indestructible i inamovible.
El teu somriure servia per desarmar tothom i la teva insistència estava feta de granit, de roca pura. No te’n deixaves escapar ni una. Si algú ho coneix bé això és en Josep. Trenta vegades el vas arribar a trucar perquè tenies ganes d’anar a fer un volt amb el seu Renault 5. TRENTA!
Dos naixements (posar aquest capítol al final)
El millor que li podia passar a l’Eduard és que els seus pares fossin la Isabel i en Francesc. Aquesta és la gran sort que va tenir al néixer. Perquè ell no hauria estat qui va ser i no hauria fet tot el que va fer sense l’empenta i l’esperit de superació dels seus pares, que tan li van inculcar i tan van marcar-li el seu caràcter. Quan l’Eduard es proposava alguna cosa l’aconseguia. I aquesta és una de les coses que els seus pares li van deixar clara. Com explica la Isabel, a casa seva no es podia dir “no puc”. No hi havia lloc per la complaença ni per tirar la tovallola a la primera. Hi havia tanta feina que no hi havia espai per a l’autocomplaença.
Si l’Eduard va tenir una gran sort al néixer va ser que els seus pares fossin la Isabel i en Francesc.
La persistència i la insistència ha estat una de les grans virtuts de l’Eduard. Això en Josep ho coneix bé. Molt bé.
Sempre aprenent
Les diferents etapes escolars de l’Eduard són importants, sempre topant amb les dificultats que els altres veien i li posaven i ell, com sempre, demostrant que tot són oportunitats que amb força de voluntat, optimisme i una bona xarxa de familiars i amics que l’ajuden sempre es poden superar. I tot té premi, com el viatge de final de curs a Mallorca!
FINAL: no li hauria pogut tocar un millor regal que fer les pràctiques de la carrera a Puratos.
A treballar!
La veritat és que la situació no deixava gaire espai per l’esperança. La crisi econòmica que ja fa anys que patim va arrasar amb milers d’empreses i moltes persones van veure com d’un dia per l’altre passaven a engreixar les llistes de l’atur. Per acabar-ho d’ennegrir una mica més, la situació s’acarnissa amb els joves, que encara tenen més problemes per trobar feina. Diuen que les xifres no enganyen. Doncs més de la meitat dels joves menors de 24 anys no tenen feina. En definitiva, que estan a l’atur. Sembla que l’única sortida per a molts és anar a buscar feina a l’estranger. A casa ho van patir de ben a prop quan la Maria, la germana de l’Eduard, va haver de marxar a Suïssa a treballar. Però ell no sap està parat, mai millor dit, i veient un futur tan negre ja havia començat a mirar com ho havia de fer per plantar-se pel seu compte i muntar un petit estudi a casa. Però al final no va fer faltar perquè el miracle es va obrar. Com caiguda del cel, de cop i volta va caure del cel l’oportunitat de anar a fer pràctiques a Puratos. L’Eduard va veure que allò era el millor que li podia passar i no s’ho va pensar dues vegades per aprofitar al màxim per
Per això, quan va rebre l’oportunitat
Xifres ATUR juvenil + situació econòmica + germana va haver de marxar a l’estranger per feina (ja coneixia gent que havia hagut de marxar a l’estranger per buscar feina...) però aviat ho va tenir clar. Si no aconseguia trobar feina en cap empresa que el contractés, es faria autònom, es plantaria pel seu compte i començaria a buscar feines aquí i allà.
La fi de la carrera també suposa començar a fer les pràctiques i buscar una feina per guanyar-se la vida. Que no és el que fem tots, al cap i a la fi? Per què l’Eduard no ho hauria de fer, doncs? Els enginys per treballar amb les càmeres i els ordinadors i poder editar vídeos.
No tot és feina
Les amistats que l’Eduard va tenir a tot arreu on va anar demostra la seva qualitat humana, la seva simpatia i la seva alegria que encomanava a tota la gent que l’envoltava. No només amb els seus amics, com en Samu, també amb la resta de gent, fent honor a la famosa frase: els amics dels meus amics són els meus amics. (final parlant d’en Samu?)
La lluita política o Los eurodiputados
L’Eduard i en Samu eren molt presumits. Els hi encantava anar arreglats, ben pentinats i mudats, sobretot per agradar a les noies. També els hi agradava estar a l’última de totes les noves tecnologies que apareixien al mercat. Per això un estiu, quan l’Eduard, la Isabel i en Francesc van anar a Màlaga de vacances per veure en Samu i tota la seva família, li va regalar un aparell mans lliures com el que ell portava tot el dia penjat de l’orella. I així es passejaven tot el dia. Per això, quan es feien fotos i apareixien ells ben repentinats i al darrere el pare de l’Eduard i el d’en Samu ben cepats com si fossin els seus guardaespatlles, la colla d’en Samu els hi va començar a dir els “eurodiputats”. Però el que va començar com una broma, va acabar com una cosa molt seriosa.
Un dels fets de la vida de l’Eduard que més m’impressionen és el fet que fos candidat a unes eleccions europees. La seva valentia i les seves ganes de tirar endavant i superar sempre els reptes més grans el van empènyer a crear una candidatura per lluitar pels drets de les persones que pateixen les mateixes dificultats que ell va haver d’afrontar.
Capítol final o La Cadira invisible o L’excepcionalitat de la normalitat
Però la grandesa de tot el que va fer l’Eduard és que ho va fer tot i patir (mentre patia) una malaltia congènita degenerativa. Els metges li van detectar aquesta malaltia quan tenia ......... anys. Als seus pares els hi van dir que viuria fins els 18 anys. Ell se’n va prendre 9 de propina, per fer tot el que tenia ganes de fer i exprimir la vida fins l’última gota. L’Eduard no volia ser un heroi ni fer res d’increïble, volia fer el que fa tothom. I ho va aconseguir. Això el va convertir en algú excepcional. L’excepcionalitat de la normalitat.
Fotos
