BUTLLETÍ I SOCO

BUTLLETÍ

Col·lectiu de redacció de la revista El Butlletí de Llagostera

L’entrevistador oficial de la revista que destacava el circuit d’Els Cremats com a lloc preferit de Llagostera; així és com et vas presentar als lectors en la primera publicació de la quarta etapa d’El Butlletí.

L’any 2008 amb la teva colla vau emprendre l’aventura de tornar a engegar la revista del poble, una tasca molt engrescadora però no gens fàcil, un projecte que calia atiar de valent i per la qual cosa no us faltaven ganes. Entre tots vau posar a punt el local, vau fer confiança als anunciants i vau reprendre l’edició de la revista, fent que número rere número anés prenent més forma, aportanthi cadascú el seu gra de sorra.

Entrevistes, disseny o fotografia, no hi havia cap barrera per a tu. Recordem especialment el reportatge que vam dedicar-te i que vam titular Quan no tot va sobre rodes, un article que pretenia ser de protesta i que recollia quantes millores caldria fer al poble perquè algú amb cadira de rodes pogués desplaçarse, pujar i baixar, entrar o sortir lliurement de qualsevol instal·lació o equipament. Però d’aquells primers anys de “nou” Butlletí en destaquem les reunions els divendres a la nit que acabaven a les mil i una fent curses agafats a la teva cadira, fent inventari de les begudes de la nevera o mirant vídeos de tonteries per Internet. Recordem quan ens van dir que ens dividirien el local per albergar-hi unes oficines, i que pesats que vam ser per lluitar per uns metres quadrats de més per a nosaltres, perquè t’hi poguessis moure bé. Recordem la celebració dels 30 anys de la revista, el muntatge de l’exposició, el local envaït de caixes de cartró i la polèmica dels premis, com de convençut n’estaves que calia tirar-ho endavant sí o sí, i els malabars que vam fer per inventar-nos una rampa que et permetés pujar a l’escenari del teatre i presentar l’acte amb tots nosaltres. Recordem la barbacoa al local, les festes que vam organitzar al Polivalent per intentar fer quatre duros i, com no, les colònies del col·lectiu, que bé que ens ho vam arribar a passar sempre! Després de tres anys vas decidir donar pas a nous membres, però no hi havia vegada que ens trobéssim que no em preguntessis pel “bullesteam”. 

El company més alegre, lluitador i amb més afany de superació que destacava el circuit d’Els Cremats com a lloc preferit de Llagostera; així és com et recordarem sempre tots els teus companys d’El Butlletí. Gràcies per deixar-nos la teva empremta, Edu. Fins aviat!

SOCO

Antònia

A l’Eduard sempre li comentava que passava més temps amb ell que a casa. És per això que li deia que era el meu quart fill, l’adoptat! Passàvem hores i hores junts repassant deures, estudiant per a la pròxima prova o, senzillament, xerrant sobre la vida, moments que ara encara recordo amb molta estima. Encara recordo com n’era de primmirat amb la seva roba. Era un presumit! Sempre havia d’anar ben arreglat. Era afectuós i molt intel·ligent, i hi podies parlar de qualsevol tema que ell sempre havia de dir la seva. Pel que fa als seus companys de classe, es podria dir que eren més que amics. L’estimaven molt i sempre el protegien, però no per anar amb cadira de rodes, sinó perquè era un bon amic, es feia estimar, sabia escoltar i sempre estava al cas per si algú el necessitava.

Per a ell, el més important era aconseguir ser el més independent i autònom possible. Recordo, per exemple, com s’ajupia de costat a la cadira de rodes per tocar la pilota i poder participar del joc. No podia ser menys que els altres! O a la discoteca de Mallorca, quan es va posar al mig de la pista, amb tots els seus companys envoltant-lo, i movia el cap al ritme de la música. Quines ganes de passar-s’ho bé que tenia! Igualment, també recordo les curses amb cadira de rodes pels passadissos de l’Institut. Quin tip de riure que ens fèiem! Riure. Sí. Perquè al seu costat, més que amb ningú, vaig aprendre a viure amb alegria.

De l’Eduard, doncs, d’aquells anys d’institut, em queda un record dolç i una experiència enriquidora. De fet, gràcies a ell, vaig poder tornar a l’escola, com quan era nena, i tornar a repassar i a estudiar. I fer-ho amb ell, amb la seva empenta i el seu vigor, em va fer sentir una persona afortunada. En resum, al costat de l’Eduard, tots aquells anys a l’institut, tinc la certesa que vaig ser molt feliç, i goso afirmar que ell, al meu, també ho va ser.

Quins bons records que tinc de l’Eduard!

Núria Pau Cañigueral 

Ell tenia 12-13 anys i jo pocs més de 20. En aquella època treballava fent fisioteràpia a domicili i de tots els pacients que tenia era el més jove i més especial. No hi havia altres casos com el seu. És cert que era un pacient (he de confessar que el meu preferit!) que de seguida es va convertir en un bon amic. Vam anar agafant confiança, i els dos dies a la setmana que ens vèiem, a part de fer massatges, estiraments, i exercicis tot jugant, ... també era una estona de xerrar, explicar anècdotes, escoltar música, i a vegades... de petites confidències.

Durant uns anys em vaig sentir formar part de la seva vida, i poder-lo ajudar era una gran satisfacció. Sempre va ser molt agraït, i posava moltes ganes en la seva rehabilitació. En tot moment vaig tenir total recolzament de la Isabel, en Francesc i la Maria, que em van acollir molt bé. Vaig aprendre molt a tots nivells, sobretot a valorar les coses més banals a les quals la majoria de gent no donem importància.

Aquells anys el vaig veure créixer però al mateix temps ell també va viure alguns canvis importants de la meva vida com casar-me, ser mare... amb l’anècdota que el meu “xicot” havia sigut un professor seu de música a l’escola Lacustària uns anys abans.

Ara em queda el seu record, d’una persona alegre, el seu somriure, la seves il.lusions, i un clar exemple d’actitud positiva i de superació davant la vida i la malaltia.

Esther Cortés

Eras una d’aquelles persones a les que agraeixes que s’hagin creuat en el camí. De fet, no només es creuar-se, que es un dir, sinó que impregnaves de la teva essència , lo més profund de l’ànima.

Una d’aquelles persones en les que quan les observes i veus el que aconsegueixen, tenint grans dificultats per a vegades arribar als objectius marcats,.

M’agradava moltíssim escoltar els nous reptes que et proposaves i veure aquella lluentor en la mirada, en la que la por no hi tenia cabuda.

Tenies un sentit de l’humor tan agut! Reiem com bojos posant-li veus als videoclipls, explicant acudits, cantavem i també ploravem quan ens emocionava alguna cançó… una sensibilitat extraordinària que et permetia viure cada sensació plenament, i agafant tot el contingut per desprès guardar-ho en aquest cor tan enorme que tenies.

Hem sento tan orgullosa d’haver sigut la teva fisio, que només va ser la via per poder coneixre’t ja que desprès vam construir una amistat i una complicitat més enllà que la relació pacient-professional. Era inevitable!

Diuen que tot en aquesta vida, té un perquè i un motiu de ser… jo ho crec. Totes les persones en les que tu has aparegut, ens has donat una mica d’aquesta essència que comentava al principi, sent com un elixir, per utilitzar tant en bons com mals moments.

I per últim, explicar-te que ahir, vaig anar a un concert de Diego el Cigala i Omara Portuondo, a la porta ferrada en Sant Feliu de Guíxols, a ón anys enrere hi vam anar junts; al escoltar les primeres notes de la primera cançó, vaig tancar els ulls i allà estaves tu, al meu costat.

T’estimo Edu!!!

Ismael

“Jo volia quetxup i no me’n donaven, anava al súper i no en quedava.....”

Potser podeu pensar per que començo el meu escrit així? I és perquè així comença la nostra cançó, la cançó que vam cantar fins a la sacietat amb l’Edu.

El primer dia que me la va cantar, a mi em va costar quedar-me amb la lletra i a ell li va fer molta gràcia que jo, tot un profe d’uni, no pogués recordar una lletra que per ell estava “xupada”; aquesta cançó es va tornar la nostra cançó i clar a dia d’avui segueix essent així.

Ara ja sóc pare i com podeu imaginar la meva filla es sap la cançó de dalt a baix i de dreta a esquerra, la canta moltes vegades sola i quan va amb les seves amigues, i amb aquest simple fet l’Edu és allí, sempre me’l fa recordar.

Lo més maco d’això és que sé que la meva filla la ha ensenyat a molts amics i amigues, i que el dia de demà li ensenyarà als seus fills, i potser ja no recordarà d’on li va dir el seu pare d’on la havia après, però cada cop que la canti ella i els seus fills serà pel l’Eduard.

Quan van dir-me d’escriure quelcom per un llibre de l’Eduard vaig pensar, o i tant, que fàcil serà... però la veritat no ho ha sigut gens.. son tantes coses... era tant nen quan el vaig conèixer i es va fer tant gran...

Vam viure tant junts que vaig passar d’ ajudar-li a fer poemes o rimes perquè s’havien d’aprendre dins els deures per l’escola a fer poemes per les nenes que li agradaven... (les novietes), aiiii les novietes i els amors.

Havia una cosa que m’agradava molt i era que amb ell apreníem a aprendre jugant, i això va marcar com donava les classes de la universitat.

I parlant de la universitat vaig tenir gracies a ell el moment més dur i alhora més revelador dins la mateixa. A l’Edu li feia molta il·lusió anar a veure les motos a Montmeló i amb un pacient que venia al centre i que tenia els seus contactes vam poder planejar anar veure les motos, jo els portava, els deixava amb les motos, anava a donar classe i tornava a recollir-los. Però clar no tot és tan fàcil com sembla, primer els seus pares em van deixar el seu cotxe, era una furgoneta gegant i anava a 100 per hora per l’autopista amb el que vam arribar tard, desprès quan vam arribar, ens van fer donar mil voltes per poder entrar i accedir; i bé, al sortir cap a la universitat la llei de Murphy va fer que em perdés, amb el que va fer que arribes tard a donar classe i clar, amb la conseqüent “bronca” de la directora. Lo curiós és que quan vaig anar a buscar-lo a Montmeló, estava amb els ànims per terra, però en el moment que vaig veure el somriure de l’Edu venint cap a mi i explicant-me tot el camí el que havia fet i sentit, va fer que m’oblides de tot i ni tan sol recordes explicar-ho a la dona al arribar a casa (la primera i única bronca que he tingut a la universitat i va quedar en res dons em vaig passar hores explicant que havia viscut l’Edu).

I és que L’Eduard te això, tot ho viu al màxim, amb la seva màxima alegria, el seu màxim entusiasme i fa que tots ho vivíssim així.

Si un dia em pregunteu que va donar-me l’Eduard a la meva vida... Ho definiria amb una frase que ell mateix va posar en un quadre que em va regalar: “Pel millor professor fisio que ha existit” però el que ell no sabia, és que ell era realment el millor professor i jo tan sols l’alumne de l’assignatura més important que existeix, que es diu “VIDA”.

Si em deixeu acabaré el meu escrit amb “Jo volia quetxup i no me’n donaven, anava al súper i no en quedava.....” perquè a vegades les coses més simples son les que ens uneixen per sempre.

Fins ara EDU.

Jaime Calderon

Fueron tantos momentos que pase con mi " parcero " como yo le decía ( colega) apenas llegaba a su casa ponías música sobretodo ritmos latinos y la salsa era la que más le gustaba, apostabamos chuches en los partidos del barça - Madrid, por cierto siempre me tocó pagar a mi ya que yo soy muy merengue y el muyyyyy culé, la última salida que el hizo la hicimos juntos, fuimos a San Feliu de Guixols y recorrimos juntos todo el paseo del puerto hacia mucho aire frío pero él quería ver el mar.

A la hora de la ducha jugamos a adivinanzas, al veo veo, a quien sabía más marcas de coches que era su pasión y eso sí me decía siempre, mi "negrito" quiero que me afeites bien pero las patillas no me las toque .

Aprendimos mucho el uno del otro y siempre estamos riéndonos