AMICS
Cristina Garcia
“Hola reina, et passo a buscar i xerrem una estona?” Moltes de les trucades que rebia per part teva començaven així, i podíem passar tranquil·lament un parell d’hores parlant simplement per parlar i passar una estona junts. Recordo que parlàvem de les noies que t’agradaven i de les que estaves enamorat (no sé si mai he conegut algú tan enamoradís com tu ;) però això era de les coses que m’agradaven de tu, com n’eres de sensible i d’obert a parlar dels seus sentiments), de les tonteries que ens dèiem simplement per fer-nos riure l’un a l’altre i de l’anècdota que mai fallava del conte de l’Aladí. Mentre estic escrivint no puc evitar emocionar-me ja que et trobo moltíssim a faltar, però al mateix temps somric en veure i recordar tots els escrits, fotos, poemes i records així com anècdotes divertidíssimes que vam poder viure junts.
Fins fa poc, quan pensava amb tu no podia evitar que em vingués al cap la trucada de la Maria, però mica en mica quan penso amb tu recordo tots els bons moments viscuts i imagino que em truques i quan agafo el telèfon sento la teva veu amb aquell: “Hola reina, et passo a buscar i xerrem una estona?”
T’estimo i t’enyoro.
Primer dir-te que per a mi segueixes present i es que ho vals tio.
Recordaré sempre aquell viatge al delta de l’Ebre, a final de primària, teniem dotze anys, em va marcar per l’ambient d’amistat i companyia. Aquella habitació de l’hotel amb tu i en “Monti”, la “Mentxu” sempre a l’aguait, em va marcar. L’habitació que semblava el “camarote de los hermanos Marx”, l’hotel, la piscina, les sortides per veure ocells al Delta…..
I què dir del viatge a Mallorca, un altre de bo…. !!!!
Si una cosa m’ha agradat sempre de tu, és aquella idea que tens de que no hi ha res imposible, no hi ha barreres que et puguin frenar. Sempre hem pogut anar a tot arreu, amb més o menys dificultats sempre hem assolit els objectius, com aquell cop que vam anar a teatre a Barcelona i ens va donar per asseure’ns al “galliner”, a dalt de tot. Amb en Monti i en Jordi et vam pujar i allà érem gaudint de la funció des de la major alçada posible. Sempre hem possat el nostre toc d’humor.
Experiències viscudes? …… Infinites.
Crack, per a mi has de saber que sempre seràs etern.
Allà on siguis, rep una abraçada del teu amic Ferran.
Joan Canaleta
De tant en tant quan camino sol pel carrer o estic al mig de la muntanya amb la meva bicicleta apareixes al meu cap, penso en tu i en infinits records que tinc gravats. Per una banda m’omplo de tristesa però per l’altra intento imaginar-me quina seria la teva visió o perspectiva d’alguna situació complicada que he viscut recentment. És llavors quan reflexiono i veig la força, l’empenta, el positivisme i la convicció que sempre t’ha caracteritzat per perseguir allò que et despertava interès.
Potser tu no n’eres conscient però has estat un gran exemple demostrant i transmetent valors importantíssims per les persones. Personalment, t’ho agraeixo infinitament.
Crec que sempre més recordaré aquella trucada d’en Monti a mig matí, em va caure el món a sobre. Pocs dies abans m’havies enviat un vídeo, et vaig contestar i ja no vam tornar a parlar...
Edu, no sé si ho assimilaré mai.
Una abraçada d’aquelles ben fortes.
Fins fa poc, quan pensava amb tu no podia evitar que em vingués al cap la trucada de la Maria, però mica en mica quan penso amb tu recordo tots els bons moments viscuts i imagino que em truques i quan agafo el telèfon sento la teva veu amb aquell: “Hola reina, et passo a buscar i xerrem una estona?”
T’estimo i t’enyoro.
Sònia Pujol
Recordo, amb una precisió quasi cinematogràfica, el dia que vaig conèixer l’Edu i els seus pares. Era un matí al Gimnàs de l’ Ismael de deu fer...uns 20 anys. Estava a la sala de dalt, estirada a terra prop les espatlleres de fusta. L’ Ismael fill els va obrir la porta de dalt i el primer d’entrar va ser l’Edu. Encara caminava...amb dificultat però no feia. Els pares, l’ Isabel i en Francesc, venien al seu darrera, vigilant les seves passes però a una distància prudencial com per permetre el desenvolupament de la marxa amb autonomia. Diria que la connexió va ser immediata. Es va apropar i varem començar a parlar del que m’havia passat. Encara feia poc temps de l’accident de trànsit i em va preguntar com em sentia. Va ser tan xocant...que algú tan jove et demani com et sents...amb aquella candidesa dels nens, que no et pregunten de manera inquisitorial sinó que ho fan des de la curiositat i l’empatia.
L’arribada de l’Edu al gimnàs va ser, de totes totes, el millor que ens podia passar. Va ser com si s’obrissin les finestres d’una casa tancada des de fa temps. Aire fresc que va capgirar les rutines de tots. Ell era, de llarg, el més jove de la colla. La seva vitalitat ens rehabilitava a tots l’esperit fisurat, pels anys, per una operació o per un accident de diversa mena. L’Antonio i el Josep, ja només el veien arribar, feien el tram de paral·leles amb més agilitat. La Fina, deixava per uns instants de queixar-se de dolor per passar a tenir un immens somriure a la cara. Jo...jo em rejovenia i treia forces d’on creia que no en quedàvem. Només em calia sentir-li dir “mangui, que tu pots” per avançar uns metres més amb els maleïts bitutors. Ell sempre anava fent els exercicis amb un ull sobre tots nosaltres, no fos cas que algú defallís i li calgués una paraula de coratge.
Encara recordo com en va estar de content quan va saber que seria mare. Ell sabia que era la cosa que més desitjava del món i no va dubtar a demanar-li a l’Ismael que em tractés encara amb més cura. Sempre em procurava el millor. Sempre em volia fer les coses fàcils.
Aquells inicis van teixir una xarxa entre nosaltres, entre les nostres families, que perduraran per sempre més. Una xarxa feta amb llanes diverses: l’admiració, el coratge, l’empatia i, sobretot, sobretot, l’amor.
Fins i tot ara, que no el puc veure, tocar, parlar-hi, continua facilitant-me les coses...cada matí agafo la seva cadira, la que abans havia estat del Samu, i acompanyo les meves filles a escola. La pendent del carrer ,m’obligava a agafar el cotxe. Ara, amb la seva “moto”, hi vaig a peu. Hi aniré a buscar bolets i espàrrecs amb l’Isabel. Li haig de fer molts quilòmetres. És com una mena de compromís que m’autoimposo. I alguna cosa deu passar perquè vaig a tota velocitat quan no sóc gaire de córrer jo. L’esperit del “peu a baix” m’acompanya i ho farà sempre.
Tu saps com t’estimo Edu.
Jose
Diuen que podríem resumir les nostres vides en la suma dels bons moments. Doncs bé, si jo hagués de fer el resum del viscut fins el present podria dir que l’Edu n’ocupa gran part. Junts n’hem passat de tots colors: molts dies i nits a Can Pere Petit, hem compartit aficions, hem après a conduir vehicles de tot tipus, hem format part de la família de peuabaix, hem crescut (i no pas poc), hem rigut molt i hem plorat més, hem sigut confidents l’un de l’altre, hem somiat desperts i fins i tot ens hem enamorat (ell en vàries ocasions). I podria estendre aquesta llista fins a l’infinit.
N’estic molt orgullós i alhora em sento molt afortunat de tot el que hem viscut junts, però amb resignació haig d’acceptar que hauré de continuar pensant que ens quedava molt per viure plegats.
Mai t’oblidaré nanu.
L’arribada de l’Edu al gimnàs va ser, de totes totes, el millor que ens podia passar. Va ser com si s’obrissin les finestres d’una casa tancada des de fa temps. Aire fresc que va capgirar les rutines de tots. Ell era, de llarg, el més jove de la colla. La seva vitalitat ens rehabilitava a tots l’esperit fisurat, pels anys, per una operació o per un accident de diversa mena. L’Antonio i el Josep, ja només el veien arribar, feien el tram de paral·leles amb més agilitat. La Fina, deixava per uns instants de queixar-se de dolor per passar a tenir un immens somriure a la cara. Jo...jo em rejovenia i treia forces d’on creia que no en quedàvem. Només em calia sentir-li dir “mangui, que tu pots” per avançar uns metres més amb els maleïts bitutors. Ell sempre anava fent els exercicis amb un ull sobre tots nosaltres, no fos cas que algú defallís i li calgués una paraula de coratge.
Encara recordo com en va estar de content quan va saber que seria mare. Ell sabia que era la cosa que més desitjava del món i no va dubtar a demanar-li a l’Ismael que em tractés encara amb més cura. Sempre em procurava el millor. Sempre em volia fer les coses fàcils.
Aquells inicis van teixir una xarxa entre nosaltres, entre les nostres families, que perduraran per sempre més. Una xarxa feta amb llanes diverses: l’admiració, el coratge, l’empatia i, sobretot, sobretot, l’amor.
Fins i tot ara, que no el puc veure, tocar, parlar-hi, continua facilitant-me les coses...cada matí agafo la seva cadira, la que abans havia estat del Samu, i acompanyo les meves filles a escola. La pendent del carrer ,m’obligava a agafar el cotxe. Ara, amb la seva “moto”, hi vaig a peu. Hi aniré a buscar bolets i espàrrecs amb l’Isabel. Li haig de fer molts quilòmetres. És com una mena de compromís que m’autoimposo. I alguna cosa deu passar perquè vaig a tota velocitat quan no sóc gaire de córrer jo. L’esperit del “peu a baix” m’acompanya i ho farà sempre.
Tu saps com t’estimo Edu.
Jose
Diuen que podríem resumir les nostres vides en la suma dels bons moments. Doncs bé, si jo hagués de fer el resum del viscut fins el present podria dir que l’Edu n’ocupa gran part. Junts n’hem passat de tots colors: molts dies i nits a Can Pere Petit, hem compartit aficions, hem après a conduir vehicles de tot tipus, hem format part de la família de peuabaix, hem crescut (i no pas poc), hem rigut molt i hem plorat més, hem sigut confidents l’un de l’altre, hem somiat desperts i fins i tot ens hem enamorat (ell en vàries ocasions). I podria estendre aquesta llista fins a l’infinit.
N’estic molt orgullós i alhora em sento molt afortunat de tot el que hem viscut junts, però amb resignació haig d’acceptar que hauré de continuar pensant que ens quedava molt per viure plegats.
Mai t’oblidaré nanu.
Ferran Pérez
Edu, jo no puc escriure un record, tinc al cap tants i tan bons moments viscuts amb tu que se m’amunteguen al cap, que és difícil triar-ne un.Primer dir-te que per a mi segueixes present i es que ho vals tio.
Recordaré sempre aquell viatge al delta de l’Ebre, a final de primària, teniem dotze anys, em va marcar per l’ambient d’amistat i companyia. Aquella habitació de l’hotel amb tu i en “Monti”, la “Mentxu” sempre a l’aguait, em va marcar. L’habitació que semblava el “camarote de los hermanos Marx”, l’hotel, la piscina, les sortides per veure ocells al Delta…..
I què dir del viatge a Mallorca, un altre de bo…. !!!!
Si una cosa m’ha agradat sempre de tu, és aquella idea que tens de que no hi ha res imposible, no hi ha barreres que et puguin frenar. Sempre hem pogut anar a tot arreu, amb més o menys dificultats sempre hem assolit els objectius, com aquell cop que vam anar a teatre a Barcelona i ens va donar per asseure’ns al “galliner”, a dalt de tot. Amb en Monti i en Jordi et vam pujar i allà érem gaudint de la funció des de la major alçada posible. Sempre hem possat el nostre toc d’humor.
Experiències viscudes? …… Infinites.
Crack, per a mi has de saber que sempre seràs etern.
Allà on siguis, rep una abraçada del teu amic Ferran.
Joan Canaleta
Hola Edu! Com estàs? Em surt de dins parlar-te directament, com si estiguéssim l’un davant de l’altre, perquè encara no he assimilat que estiguis lluny. De fet, no sé si ho assimilaré mai.
De tant en tant quan camino sol pel carrer o estic al mig de la muntanya amb la meva bicicleta apareixes al meu cap, penso en tu i en infinits records que tinc gravats. Per una banda m’omplo de tristesa però per l’altra intento imaginar-me quina seria la teva visió o perspectiva d’alguna situació complicada que he viscut recentment. És llavors quan reflexiono i veig la força, l’empenta, el positivisme i la convicció que sempre t’ha caracteritzat per perseguir allò que et despertava interès.
Potser tu no n’eres conscient però has estat un gran exemple demostrant i transmetent valors importantíssims per les persones. Personalment, t’ho agraeixo infinitament.
Crec que sempre més recordaré aquella trucada d’en Monti a mig matí, em va caure el món a sobre. Pocs dies abans m’havies enviat un vídeo, et vaig contestar i ja no vam tornar a parlar...
Edu, no sé si ho assimilaré mai.
Una abraçada d’aquelles ben fortes.
Júlia Nogué Masdevall
Si obro la caixa dels tresors, allà hi ets tu, ocupant la major part de l’espai amb els dibuixos i cartes que feies per mi. Un dels dibuixos més significatius és aquest, el d’en Pepito Grillo. Recordo perfectament el dia que me’l vas donar. Vaig pensar, ostres, en Pepito Grillo? No entenia res... tu sempre em dibuixaves floretes, cors i fantasia. M’escrivies poemes que, rimessin o no, sempre seguien la consonància de la nostra amistat. I aquell dia, tot cofoi, et vas presentar a la classe amb en Pepito Grillo. Té Júlia, per tu. Haig de reconèixer que em vas deixar ben desconcertada. Tanmateix, amb els anys n’he entès el significat; sempre m’has acompanyat, aconsellat i protegit, com el grill feia amb en Pinocho. Emmarcat en un marc de color verd, et tinc al costat del llit, per sentir la veu de la consciencia com em guia, aquella veu que només tu saps quina és.
Són tants els moments que hem viscut junts que no sabria amb quin quedar-me. Quan tanco els ulls per recordar-los, ens veig entaulats a casa teva, acabats de dinar i a punt per fer el tallat. Aquell tallat que la Cristina Mir es va demanar amb tanta naturalitat i que jo, per no ser menys, també li vaig demanar a la Isabel. Quina cosa més amarga! Pobra Isabel, com la vam fer riure. I aquell puré amb ou dur que sempre ens feia? Oh... quin descobriment! Per no parlar de les jornades esportives a Lloret que em vas deixar compartir amb tu i en Samuel. Enfilada a la teva falda, em portaves amunt i avall de la pista del pavelló, fins que el final, cansat d’aguantar-me, em vas fer agafar una cadira i em vas dir: ara t’empenys tu! Quina paciència que tenies... Això si, encara no sé com no ens van contractar per fer el servei de neteja de Lacustaria. Enganxats al darrera de la primera cadira amb motor que vas tenir, ens passejaves estirats amunt i avall pels passadissos de l’escola, i que net ho deixàvem tot!
Hem passat vint-i-set anys compartint de tot. Uns anys, que com ja veus, són plens de moments viscuts junts, amb la colla i la família. Ara, però, seguirem vivint estant més lluny l’un de l’altre, però no passa res. Jo, et seguiré explicant com anem per aquí, pensaré en tu en els moments més importants de la vida i explicaré als meus fills qui ets i qui sóc gràcies a tu.
Obrirem la caixa dels tresors i compartiré amb ells tots els moments de la nostra història perquè així entenguin el valor de l’amistat. I tu, des d’allà, seguiràs essent el meu Pepito Grillo, la veu de la consciència que tanta falta em fa.
Són tants els moments que hem viscut junts que no sabria amb quin quedar-me. Quan tanco els ulls per recordar-los, ens veig entaulats a casa teva, acabats de dinar i a punt per fer el tallat. Aquell tallat que la Cristina Mir es va demanar amb tanta naturalitat i que jo, per no ser menys, també li vaig demanar a la Isabel. Quina cosa més amarga! Pobra Isabel, com la vam fer riure. I aquell puré amb ou dur que sempre ens feia? Oh... quin descobriment! Per no parlar de les jornades esportives a Lloret que em vas deixar compartir amb tu i en Samuel. Enfilada a la teva falda, em portaves amunt i avall de la pista del pavelló, fins que el final, cansat d’aguantar-me, em vas fer agafar una cadira i em vas dir: ara t’empenys tu! Quina paciència que tenies... Això si, encara no sé com no ens van contractar per fer el servei de neteja de Lacustaria. Enganxats al darrera de la primera cadira amb motor que vas tenir, ens passejaves estirats amunt i avall pels passadissos de l’escola, i que net ho deixàvem tot!
Hem passat vint-i-set anys compartint de tot. Uns anys, que com ja veus, són plens de moments viscuts junts, amb la colla i la família. Ara, però, seguirem vivint estant més lluny l’un de l’altre, però no passa res. Jo, et seguiré explicant com anem per aquí, pensaré en tu en els moments més importants de la vida i explicaré als meus fills qui ets i qui sóc gràcies a tu.
Obrirem la caixa dels tresors i compartiré amb ells tots els moments de la nostra història perquè així entenguin el valor de l’amistat. I tu, des d’allà, seguiràs essent el meu Pepito Grillo, la veu de la consciència que tanta falta em fa.
Júlia Turón
Era el nostre ritual. Només veure’ns, jo t’acariciava el cap i et deia com em relaxava passar els meus dits pel teu cabell acabat de tallar. Tu reies i et posaves una mica vermell, i mentre continuava amb el gest ens anàvem posant al dia. Vam començar-lo en una d’aquelles nits al Clàssic, on ens movíem al so de música “patxanguera”, i el vam continuar a les hores del pati de l’institut, a les nits de Polivalent, als Cap d’Anys i Sant Joans, a les calçotades i a les llargues hores que passàvem al Butlletí. Ara, quan hi penso, potser és el que més trobo a faltar de tu; aquella sensació de pau i de familiaritat quan després de no haver-nos vist durant dies, o potser mesos, recobràvem el nostre ritual.
Són molts els moments viscuts. Tu, Eduard, vas ser un dels primers amics que vaig tenir. De petites, la Lara i la Maria organitzaven les seves trobades, i tu i jo com a complements, seguíem les nostres germanes grans allà on ens diguessin. Que si una festa d’aniversari, que si una comunió, que si ara anem a jugar a pagès... I així, a poc a poc, vàrem anar cultivant una amistat prolongada i senzilla. La sort va voler que acabéssim també al mateix grup d’amics, “la colla”, amb qui n’hem viscut de tots colors. Recordo aquella nit de pluja a barraques en la que ens vam refugiar sota un tràiler, les nits de Millenium al teu “palco” personal, els viatges amb la “fragoneta” verda, amb la qual cada cop que passàvem per un bot el cap et tocava al sostre, les Festes Majors en què dèiem que el divendres no sortiríem i acabàvem tancant el Polivalent, o la tossuderia del nois el dia que vam anar a Barcelona al teatre i et van pujar en braços al galliner perquè algú s’havia oblidat de dir-nos que no tenien ascensor. Però va ser la decisió d’embarcar-nos tot junts en aquella bonica aventura que van ser els anys plegats al Butlletí, el que més ens va unir com a colla. Malgrat viure a Barcelona ja sabia que cada divendres a la nit ens veuríem tots i treballaríem fins a altes hores de la matinada, entre riures i intents de posar seny. Però com concentrar-se, quan després de cinc dies separats ens tornàvem a ajuntar tota la colla en una habitació.
Els anys van passar i moltes coses van canviar, però sempre eres ben a prop, recordant felicitar-me pels meus aniversaris, enviant-me alguna foto que trobaves de quan érem petits i preguntant-me com m’estava anant tot cada cop que em veies. Ens vam veure el dia abans, vam repassar tothom, com sempre, et vaig tocar el cabell i ens vam posar al dia. A la retina tinc gravat el somriure que em vas fer en acomiadar-nos, aquest me’l quedo per a mi, ben guardat. Et trobaré molt a faltar Eduard, però agraeixo molt haver pogut compartir 27 anys amb una persona tan extraordinària com tu. Gràcies de tot cor per la teva amistat.
Era el nostre ritual. Només veure’ns, jo t’acariciava el cap i et deia com em relaxava passar els meus dits pel teu cabell acabat de tallar. Tu reies i et posaves una mica vermell, i mentre continuava amb el gest ens anàvem posant al dia. Vam començar-lo en una d’aquelles nits al Clàssic, on ens movíem al so de música “patxanguera”, i el vam continuar a les hores del pati de l’institut, a les nits de Polivalent, als Cap d’Anys i Sant Joans, a les calçotades i a les llargues hores que passàvem al Butlletí. Ara, quan hi penso, potser és el que més trobo a faltar de tu; aquella sensació de pau i de familiaritat quan després de no haver-nos vist durant dies, o potser mesos, recobràvem el nostre ritual.
Són molts els moments viscuts. Tu, Eduard, vas ser un dels primers amics que vaig tenir. De petites, la Lara i la Maria organitzaven les seves trobades, i tu i jo com a complements, seguíem les nostres germanes grans allà on ens diguessin. Que si una festa d’aniversari, que si una comunió, que si ara anem a jugar a pagès... I així, a poc a poc, vàrem anar cultivant una amistat prolongada i senzilla. La sort va voler que acabéssim també al mateix grup d’amics, “la colla”, amb qui n’hem viscut de tots colors. Recordo aquella nit de pluja a barraques en la que ens vam refugiar sota un tràiler, les nits de Millenium al teu “palco” personal, els viatges amb la “fragoneta” verda, amb la qual cada cop que passàvem per un bot el cap et tocava al sostre, les Festes Majors en què dèiem que el divendres no sortiríem i acabàvem tancant el Polivalent, o la tossuderia del nois el dia que vam anar a Barcelona al teatre i et van pujar en braços al galliner perquè algú s’havia oblidat de dir-nos que no tenien ascensor. Però va ser la decisió d’embarcar-nos tot junts en aquella bonica aventura que van ser els anys plegats al Butlletí, el que més ens va unir com a colla. Malgrat viure a Barcelona ja sabia que cada divendres a la nit ens veuríem tots i treballaríem fins a altes hores de la matinada, entre riures i intents de posar seny. Però com concentrar-se, quan després de cinc dies separats ens tornàvem a ajuntar tota la colla en una habitació.
Els anys van passar i moltes coses van canviar, però sempre eres ben a prop, recordant felicitar-me pels meus aniversaris, enviant-me alguna foto que trobaves de quan érem petits i preguntant-me com m’estava anant tot cada cop que em veies. Ens vam veure el dia abans, vam repassar tothom, com sempre, et vaig tocar el cabell i ens vam posar al dia. A la retina tinc gravat el somriure que em vas fer en acomiadar-nos, aquest me’l quedo per a mi, ben guardat. Et trobaré molt a faltar Eduard, però agraeixo molt haver pogut compartir 27 anys amb una persona tan extraordinària com tu. Gràcies de tot cor per la teva amistat.
Margarita Algam i M.Helena Geli
L'EDUARD quina persona més especial...i t'escrivim el nom en majúscules perque has estat i SEMPRE SERÀS una persona ESPECIAL en els nostres vides.
Vam tenir l'inmens plaer de conèixer a l'Edu quan era un vailet eixerit i rialler que el recolliem a Llagostera per anar a l'escola de Palau. Sempre tan pulit, encoloniat, reclenxinat...sempre fet un figurí, de cap a peus!!!
I conèixer a l'Eduard va representar conèixer a la vegada a la seva magnífica família; a l'Isabel, a en Francesc, a la Maria, a l'àvia Marina a l'avi Esteve...quina pinya, tots al voltant de l'Eduard per fer-li viure la millor vida que es podria imaginar.
Quan arribàvem amb el bus a Llagostera l'Eduard pujava amb la seva cadira dominat els moviments amb una precisió milimètrica, saludava a tothom sense excepsions. Llavors un cop teníem els anclatges col.locats iniciàvem el viatge fins a Girona. Aquest trajecte donava molt de si...alguns dies reiem, altres xerravem de qualsevol tema, altres mig ploràvem, parlàvem d'amors, estudiàvem i allà, enmig de les quatre parets del bus en sortien mil anècdotes! No sabriem pas en quines quedar-nos perquè totes les seves històries eren genials i si no eren tan bones ell sempre se les empescava per buscar-ne la part positiva.
Quina serenitat, maduresa i fortalesa, ja des de ben petitó t'encisava, tenia un do que no sabríem com explicar-ho però se't guanyava des de primer segon. Carinyós, amic dels seus amics, divertit...tots els adjectius que se'ns acudeixen, que ens passen pel cap són bons, bons com l'Eduard, una persona amb un cor inmens, un cor noble, un cor únic,...un cor que es va parar massa aviat però tot i parar-se massa aviat injustament ens va deixar una petjada que MAI es borrarà, SEMPRE estaràs amb nosaltres i SEMPRE et recordarem.
GRÀCIES PER HAVER-NOS DEIXAT FORMAR PART DE LA TEVA VIDA
L'EDUARD quina persona més especial...i t'escrivim el nom en majúscules perque has estat i SEMPRE SERÀS una persona ESPECIAL en els nostres vides.
Vam tenir l'inmens plaer de conèixer a l'Edu quan era un vailet eixerit i rialler que el recolliem a Llagostera per anar a l'escola de Palau. Sempre tan pulit, encoloniat, reclenxinat...sempre fet un figurí, de cap a peus!!!
I conèixer a l'Eduard va representar conèixer a la vegada a la seva magnífica família; a l'Isabel, a en Francesc, a la Maria, a l'àvia Marina a l'avi Esteve...quina pinya, tots al voltant de l'Eduard per fer-li viure la millor vida que es podria imaginar.
Quan arribàvem amb el bus a Llagostera l'Eduard pujava amb la seva cadira dominat els moviments amb una precisió milimètrica, saludava a tothom sense excepsions. Llavors un cop teníem els anclatges col.locats iniciàvem el viatge fins a Girona. Aquest trajecte donava molt de si...alguns dies reiem, altres xerravem de qualsevol tema, altres mig ploràvem, parlàvem d'amors, estudiàvem i allà, enmig de les quatre parets del bus en sortien mil anècdotes! No sabriem pas en quines quedar-nos perquè totes les seves històries eren genials i si no eren tan bones ell sempre se les empescava per buscar-ne la part positiva.
Quina serenitat, maduresa i fortalesa, ja des de ben petitó t'encisava, tenia un do que no sabríem com explicar-ho però se't guanyava des de primer segon. Carinyós, amic dels seus amics, divertit...tots els adjectius que se'ns acudeixen, que ens passen pel cap són bons, bons com l'Eduard, una persona amb un cor inmens, un cor noble, un cor únic,...un cor que es va parar massa aviat però tot i parar-se massa aviat injustament ens va deixar una petjada que MAI es borrarà, SEMPRE estaràs amb nosaltres i SEMPRE et recordarem.
GRÀCIES PER HAVER-NOS DEIXAT FORMAR PART DE LA TEVA VIDA
Mariona Noguera Marzo
A l’Eduard Carreras
Recordo que de molt petits, quan anàvem a la guarderia, quan em preguntaven qui era el meu xicot jo deia: l’Eduard Carreras. Per mi xicot volia dir millor amic. Amb els anys l’amistat creix i s’escampa com vam fer nosaltres. Però també s’estira com un fil elàstic teixit d’afecte i vells records.
Com aquell dia que al pati de la guarderia jugàvem a llençar les sabates a cal veí. He hagut de créixer molt per entendre perquè ni les mestres ni les nostres mares ho van trobar tan divertit, quan ens van trobar descalços i sense saber explicar on havíem posat les sabates.
Records que prenen lloc a l’enyorança, que ens faran eterns dins de cadascú i a cadascú de nosaltres.
Olga Sánchez Ferrer
A les nostres vides, més tard o més d’hora, hi ha canvis premeditats, però també n’hi ha de sobtats. Normalment ens costa assimilar-los, amotllar-nos-hi, però ens hi acabem acostumant.
El canvi que ha suposat la teva absència és difícil de reparar, i impossible de guarir.
Tothom, dins qualsevol grup, hi té un paper fonamental; tu no havies de ser menys. Tira-canyes, sempre amb paraules boniques per totes i cada una de les nenes, graciós, bromista, incombustible i inconformista fins el darrer moment.
Gràcies a tu hem après què significa l’empatia, què és procurar que els altres estiguin millor abans que un mateix, i a intentar somriure un xic més a la vida, amb empenta i optimisme, encara que aquesta ens porti per moments més foscos.
Nosaltres, malgrat tot, ja anem veient la llum que tu sempre ens havies fet veure; encara et recordem amb llàgrimes als ulls, però d’alegria!; i et tenim present en totes i cada una de les nostres trobades.
Ves, doncs! T’has fet imprescindible en les nostres vides.
No te n’has anat deixant-nos les mans buides. Ens quedem amb els teus petons, les nostres abraçades. També posem dins la maleta l’olor del teu perfum i el so de la teva veu. També ens quedem amb el teu somriure murri i les teves rialles, les confidències i el teu valor.
I sobretot, et guardem dins el nostre cor, tots i cada un de nosaltres, tots i cada un dels nostres dies.
T’estimo moltíssim!
No deixis que ningú et toqui el ganyot tal i com ho feia jo!
Robert Montiel
Reflexions d’un amic mot amic,
Se’m fa difícil plasmar en un paper tot el que l’Eduard i jo hem viscut al llarg de les nostres vides.
En aquests moments triar un record, una vivència, una anècdota o un simple instant viscut junts m’és completament impossible; de fet, seria trair-me a mi mateix i a la nostra amistat, ja que les estones passades plegats sempre es vivien ben intensament.
A excepció d’en Francesc, la Isabel, la Maria i demés familiars, em sento orgullós de ser una de les persones que més moments a pogut compartir amb l’Edu.
Així des de ben petits, potser amb tot just 2 anys ja compartíem classe, joguines, amics... Des de aquest moment la nostra amistat va anar creixent. De fet, se m’acudeix el símil de que la nostra amistat és com el creixement d’un arbre…
Un bon dia una llavor va germinar i va donar lloc a un petit plançó que va anar creixent, formant unes arrels profundes, a cops més ràpid a cops més lent. Si perdia les fulles a la tardor les recuperava a la primavera, si en algun moment es trencava alguna branca en naixia una altra de més forta.
Aquest arbre no deixava mai de créixer, és un arbre de fulles grans i d’un verd molt intens, un arbre realment majestuós.
Encara ara maleeixo com el passat mes de març aquest arbre es va fer tant gran com per arribar a tapar-me el sol i que quedés tot ben fosc.
Al cap d’uns dies, i quan ja pensava que hauria de tallar-lo, s’ha anat filtrant la llum a través de les seves fulles. Ha sigut en aquest moment quan he entès que aquest arbre l’he de seguir fent créixer per a que algun dia jo pugui mirar enrere i no hagi perdut ni un sol dels records i vivències que vàrem compartir quan érem petits i quan ja no ho érem tant.
Com tu em vares escriure un dia: un amic, uns record i unes vivències viscudes de ben a prop.
El teu amic Robert, que et troba molt i molt a faltar.
Recordo que de molt petits, quan anàvem a la guarderia, quan em preguntaven qui era el meu xicot jo deia: l’Eduard Carreras. Per mi xicot volia dir millor amic. Amb els anys l’amistat creix i s’escampa com vam fer nosaltres. Però també s’estira com un fil elàstic teixit d’afecte i vells records.
Com aquell dia que al pati de la guarderia jugàvem a llençar les sabates a cal veí. He hagut de créixer molt per entendre perquè ni les mestres ni les nostres mares ho van trobar tan divertit, quan ens van trobar descalços i sense saber explicar on havíem posat les sabates.
Records que prenen lloc a l’enyorança, que ens faran eterns dins de cadascú i a cadascú de nosaltres.
Olga Sánchez Ferrer
A les nostres vides, més tard o més d’hora, hi ha canvis premeditats, però també n’hi ha de sobtats. Normalment ens costa assimilar-los, amotllar-nos-hi, però ens hi acabem acostumant.
El canvi que ha suposat la teva absència és difícil de reparar, i impossible de guarir.
Tothom, dins qualsevol grup, hi té un paper fonamental; tu no havies de ser menys. Tira-canyes, sempre amb paraules boniques per totes i cada una de les nenes, graciós, bromista, incombustible i inconformista fins el darrer moment.
Gràcies a tu hem après què significa l’empatia, què és procurar que els altres estiguin millor abans que un mateix, i a intentar somriure un xic més a la vida, amb empenta i optimisme, encara que aquesta ens porti per moments més foscos.
Nosaltres, malgrat tot, ja anem veient la llum que tu sempre ens havies fet veure; encara et recordem amb llàgrimes als ulls, però d’alegria!; i et tenim present en totes i cada una de les nostres trobades.
Ves, doncs! T’has fet imprescindible en les nostres vides.
No te n’has anat deixant-nos les mans buides. Ens quedem amb els teus petons, les nostres abraçades. També posem dins la maleta l’olor del teu perfum i el so de la teva veu. També ens quedem amb el teu somriure murri i les teves rialles, les confidències i el teu valor.
I sobretot, et guardem dins el nostre cor, tots i cada un de nosaltres, tots i cada un dels nostres dies.
T’estimo moltíssim!
No deixis que ningú et toqui el ganyot tal i com ho feia jo!
Robert Montiel
Reflexions d’un amic mot amic,
Se’m fa difícil plasmar en un paper tot el que l’Eduard i jo hem viscut al llarg de les nostres vides.
En aquests moments triar un record, una vivència, una anècdota o un simple instant viscut junts m’és completament impossible; de fet, seria trair-me a mi mateix i a la nostra amistat, ja que les estones passades plegats sempre es vivien ben intensament.
A excepció d’en Francesc, la Isabel, la Maria i demés familiars, em sento orgullós de ser una de les persones que més moments a pogut compartir amb l’Edu.
Així des de ben petits, potser amb tot just 2 anys ja compartíem classe, joguines, amics... Des de aquest moment la nostra amistat va anar creixent. De fet, se m’acudeix el símil de que la nostra amistat és com el creixement d’un arbre…
Un bon dia una llavor va germinar i va donar lloc a un petit plançó que va anar creixent, formant unes arrels profundes, a cops més ràpid a cops més lent. Si perdia les fulles a la tardor les recuperava a la primavera, si en algun moment es trencava alguna branca en naixia una altra de més forta.
Aquest arbre no deixava mai de créixer, és un arbre de fulles grans i d’un verd molt intens, un arbre realment majestuós.
Encara ara maleeixo com el passat mes de març aquest arbre es va fer tant gran com per arribar a tapar-me el sol i que quedés tot ben fosc.
Al cap d’uns dies, i quan ja pensava que hauria de tallar-lo, s’ha anat filtrant la llum a través de les seves fulles. Ha sigut en aquest moment quan he entès que aquest arbre l’he de seguir fent créixer per a que algun dia jo pugui mirar enrere i no hagi perdut ni un sol dels records i vivències que vàrem compartir quan érem petits i quan ja no ho érem tant.
Com tu em vares escriure un dia: un amic, uns record i unes vivències viscudes de ben a prop.
El teu amic Robert, que et troba molt i molt a faltar.
La colla de l'Edu
