METGES

Quan em van demanar que fes un escrit per al teu memorial, Eduard, vaig acceptar de seguida, però no em vaig imaginar que seria tan difícil escriure aquestes línies.

Et vaig conèixer a l'inici de la teva malaltia. Era molt inicial, però ja havia fet estralls al teu cos. Vas arribar remès pel Dr. Colomer (amb en Jaume hem treballat sempre junts en el control i en el tractament d'aquestes malalties neuromusculars on l'afectació cardíaca és gairebé una constant).

En aquests pacients, de forma natural, apliquem dos vells aforismes mèdics: "primum non nocere” (el més important és no fer mal) i “si el malalt no té curació, cuida'l i anima'l”, sempre pensant que els avenços de la medicina ajudaran a curar o a parar el curs de la malaltia. Hi ha moltes d'aquestes malalties que encara són incurables, però seguim en la lluita, i tot i que potser nosaltres no ho veurem, segur que arribarà un dia que tindran solució.

En el teu cas, amb molt poca medicació, vam aconseguir mantenir el teu cor estable tot i la gravetat. I quan em preguntaves: "Com ho veus?" o "Com està aquest cor?", la meva resposta era sempre: "Ho veig igual" i afegia: "Fixa't com amb poca medicació ens mantenim". Tu sorties animat i jo pensava que estàvem guanyant temps i que endarreríem tot el possible l'evolució de la malaltia.

A la medicina pediàtrica, quan els nostres pacients es fan grans, estudien, arriben a tenir un grau universitari i entren al món laboral, per als metges que els hem tractat és una gran satisfacció. En aquests casos, hi ha un moment en què els hem de donar l'alta de les nostres consultes perquè ja són grans. Aquests pacients són comptats i poc habituals a les consultes d'adults i, per aquesta raó, poc o molt continuem tenint una relació.

És per això que tenia coneixement dels teus estudis, de la teva feina, de les teves aficions, com ara anar a les curses de cotxes, i de la teva candidatura a les eleccions europees. Vam seguir veient-nos com a metge i pacient i també com a amics, fins a l’últim moment.

Per aquesta raó, quan arriba el desenllaç (que no per sabut és sempre inesperat), penses en la malaltia i en com, en pot ser, de cruel. Vaig pensar també que tot i les millores i avenços científics, no et vam poder curar, encara que coneixíem la causa de la teva malaltia.

La vida és així, estimat Eduard. Tindrem altres pacients com tu, que seran més fàcils de diagnosticar, i arribarà el dia que aquesta malaltia, com moltes altres, es podrà curar.



Dr. Miquel Rissech i Dr. Jaume Colomer

Estimat Eduard,

Vaig assabentar-me que ens havies deixat amb una trucada del Dr. Rissech, que sé que sempre ha estat al teu costat cuidant aquest cor que la evolució de la malaltia va fer feble.

Malgrat saber que algun dia això havia de passar, la notícia va ser inesperada, ens va sorprendre i alhora ens va fer reviure alguns episodis que són el paradigma de l'evolució del progrés científic d’aquests anys que ha durat la teva malaltia. Esperàvem i sempre teníem la confiança que algun dia et podríem arribar a curar.

Tot i la raresa i la infreqüència de la teva malaltia, finalment vam poder-ne identificar la causa (fins llavors desconeguda): la manca d'una proteïna que és un component de la membrana cel·lular.

Una vegada coneguda l'etiologia, vam creure amb fermesa que els avenços científics arribarien a curar o a aturar el curs de la malaltia. Malauradament, no va ser així. En aquest cas, la naturalesa ha superat el progrés científic. Recordem com sempre ens preguntaves, tan bon punt entraves a la consulta: "Com estan els avenços?". Tu, més que ningú, estaves convençut que arribarien, però desafortunadament no ha estat així.

Coneixem la teva voluntat emprenedora: vas ser promotor d'una candidatura per a les eleccions europees i membre organitzador d'una jornada a la Universitat de Girona sobre malalties rares. Aquell dia, la teva malaltia va ser el tema de la taula rodona on vaig participar; va ser tot un honor, per cert. Recordem també la teva afició a l'esport, com ara als karts i també al submarinisme (tot i que et vam aconsellar que deixessis de practicar-lo pel risc que comportava). Però tu, Eduard, ho haguessis provat tot, fins i tot haguessis intentat anar en parapent!

Sabem que hauràs deixat un buit impossible d'omplir, sobretot a casa teva i també entre els teus companys i amics, però que no tinguin cap recança: vam fer per tu tot el que vam poder i havíem de fer. A tos ells, el nostre condol.

Vam ser els teus metges i també els teus amics, i no vam voler mai donar-nos per vençuts. Però volem que avui aquest trist comiat sigui un missatge d'esperança per a molta altra gent, jove com tu, perquè estem segurs que en un futur no llunyà la teva malaltia tindrà un tractament.

Els teus companys i amics,