LES BATERIES D'ÀCID
Una classe amb l’Edu: Les bateries d’àcid
Arribava tard a casa de l’Edu. L’hora de la classe, les 7 de la tarda; ja passaven 10 minuts. Aquest cop havia sortit puntual de l’acadèmia on treballava fent reforç escolar, al centre de Girona. Malgrat tot, l’embús a la ciutat m’havia fet perdre uns minuts valuosos. De res havia servit aliar-me amb la resta de vehicles per aconseguir que un cotxe que taponava la via pel carril dret el deixés lliure. En aquella lluita, enmig d’un concert de clàxons, jo ja havia acceptat la meva derrota. Li havia enviat un missatge: ‘Edu, vaig tard. 7.15, va bé?’. Un missatge que, malauradament, s’havia convertit en massa habitual. Tot i que sabia que ell ho entenia, els retards em molestaven considerablement. Aquella sensació d’anar depressa, d’un lloc a l’altre sense parar, com si el ritme del temps s’hagués accelerat de cop i no tingués aturador. L’avantatge però, era que a l’altre costat de la porta hi havia l’Edu.
Vaig aparcar el cotxe i em vaig dirigir cap a l’entrada de la casa. I aquí el mateix mecanisme es repetia cada dia de classe: l’Isabel des de l’intèrfon obria la porta a distància i, un cop a dins, l’Edu ja estava preparat a l’estudi. Mentre anava cap a l’habitació entaulàvem una breu conversa, distesa, que sovint s’allargava uns quants minuts. Distesa, sí, perquè una de les coses que agraïa més és que, de 1r d’ESO ençà, havíem establert una relació d’amistat sòlida que s’havia anat enfortint amb el pas del temps. Durant aquesta petita estona es creava un clima perfecte que em permetia recuperar el ritme normal, i així posar-nos a treballar en la feina que teníem pel davant.
Amb l’Edu ens coneixíem de feia ja uns quants d’anys, des que va començar els estudis de Secundària. Va ser llavors quan aquells capritxosos números i funcions van començar a fer de les seves i va decidir que li calia un cop de mà per cridar-los a l’ordre. I ho vam aconseguir. Després dels números, algun altre treball. I d’aquesta manera vaig començar a ajudar-lo també en l’organització de les tasques d’altres matèries. I és que aquells músculs de les mans, dels braços de l’Eduard, s’havien anat afeblint gradualment. I mentre aquests músculs que li havien permès fer resums de la lliçó o reflectir la seva creativitat en dibuixos a hores mortes s’adormien lentament, ells ja havien trobat la complicitat d’uns de bessons, que l’ajudaven a realitzar les tasques i a expressar les seves inquietuds, somnis i sentiments al paper. Per això cada dia la classe amb l’Edu era diferent i, aquell dia, va ser especial. No per la tasca que havíem de fer, una redacció sobre un fet impactant en la seva vida quotidiana, sinó pel fet com la seva veu transmitia les sensacions d’aquell episodi mentre les meves mans hi anaven posant lletra. I entre els dos, en perfecte conjunció, vestint les paraules, teixint el relat, vam arribar al resultat final. Un cop fet, relectura final per polir-lo una mica més. Posant-nos en situació, imatges en el cap, ens vam fer un bon panxot de riure. Ens va agradar tant que recordo que en vam fer unes quantes lectures més. Fins i tot a la Isabel, que ens sentia riure com bojos des de la cuina.
Sé que aquesta redacció li agradava molt. De les seves favorites segur. Fins i tot la vam versionar per a un curt-metratge en una assignatura de grau. Moltes vegades en la conversa informal, quan em convidava a berenar a l’acabar el curs escolar o quan l’anava a veure per planificar el proper, sortia. I la recordàvem amb riures tot imaginant-nos en la ment la situació de nou. És per això que he pensat que quin millor record d’ell que compartir-la amb vosaltres. Perque d’aquelles situacions incòmodes, difícils, ell en sabia treure la part positiva, divertida, alegre. Aquest n’és un bon exemple: ‘Les bateries d’àcid’. L’Edu tenia 14 anys, la redacció una tasca de l’assignatura de Llengua Catalana de 3r d’ESO.
‘Les bateries d’àcid’
Heu anat mai de viatge? Heu pujat a un avió? Si ho heu fet segurament recordareu els nervis de la última nit, l’arribada a l’immens pàrquing on reposen els cotxes dels viatgers que deixen per uns dies el seu vehicle allà, el tràfic de passatgers que esvalotats traginen les maletes amunt i avall, o bé les interminables cues de facturació d’equipatges mentre una senyoreta amb el seu somriure postís ens diu: “ ja saps que si es passa de 20 kg pagaràs recàrrec!”, com si no hagués pagat prou, penso jo. Fins aquí, tot és normal.
Passada una mitja horeta, una musiqueta seguida d’una veu a recepcionista de la Telefònica ens avisa: “ Vol Barcelona – Tenerife Sud ; porta 8 ”. Veig un grup de gent que se separa de la multitud i s’atansa cap a la cinta transportadora, dirigint-se a la porta 8. Sense adonar-nos-en la meva família i jo formem part d’aquesta munió de gent i ens deixem portar per la cinta cap a la porta. Fins aquí, tot és normal. Nerviós, escoltant el xiuxiueig de la gent, rient, disfrutant, pensant com serà el viatge, com qui no vol la cosa, ja em trobo a baix les pistes. Participo de l’ambient de viatge com qualsevol altre passatger que frisa per arribar a lloc. En aquest moment, dos amables guàrdies de seguretat s’apropen a mi i m’acosten al què és el meu objectiu: l’avió. Mentre per les escales una llarga filera de formiguetes va ocupant el seu lloc dins l’airbus, jo pujo amb l’ajut dels guàrdies al meu seient. Coneixent les meves mancances, ells s’han fet responsables de que el trajecte entre la pista i el seient on reposaré durant tot el viatge fos el més agradable possible. Veig la meva cadira sola, allà, a baix de l’avió, esperant que ells la pugin a bord. Fins aquí, tot és normal. Imagino què trobaré quan arribi. Com seran les illes? Una gran emoció m’agafa. Sóc feliç.
Em sembla que alguna cosa passa. L’avió no marxa. I portem més de mitja hora esperant! La gent de la banda dreta mira molt per la finestra... Potser algú sospitós vol fer alguna malifeta? O simplement porta material perillós? No ho puc evitar, m’imagino un terrorista d’Al-Qaeda. Tant de moviment m’agobia. L’ambient em carrega. Pregunto: ‘Què passa?’. No obtinc resposta. Miro el rellotge constantment. Els minuts no passen. De cop i volta, apareix una hostessa molt atabalada. S’atura per un instant movent el cap com semblar buscar algú. No puc més, algú sospitós està aquí dins! Però no pot ser... els ulls de l’hostessa s’han aturat a la nostra fila i ràpidament s’apropa cap a nosaltres. Estic disposat fermament a defensar qualsevol membre de la meva família! Ella s’atura davant meu i es dirigeix al meu pare. Em mossego la llengua tot sentint el que diu: “ Senyor, hauria d’acostar-se a la cabina, tenim problemes amb la cadira”. No m’ho puc creure, la terrorista és... la cadira! Una suor freda envaeix el cos del meu pare.
Sembla que el problema són les bateries. Els meus pares es dirigeixen cap a la cabina i estableixen un intens diàleg amb el comandant. Els veig gesticular molt. Pregunta si les bateries de la meva cadira són d’àcid. Que si ho són, no les pot transportar. I jo em pregunto, aquest home no sap que aquestes ja no es fabriquen, que ara són de gel, i que, a més, són fonamentals per al meu desplaçament? Ara demana les instruccions, com si tothom que viatgés amb la cadira portés les seves instruccions a mà. Em sembla haver entrat en un absurd. Diu que si no en té la verificació no vol carregar la cadira: “ Ante la duda, no cargo ”, diu textualment. Això és al·lucinant. Em sento observat. Perquè no li demana de què són les piles de la càmera fotogràfica al senyor del costat? Amb instruccions, és clar! M’envaeix una sensació estranya. El comandant no afluixa i els meus pares tampoc. Com que ell mana, amb abús d’autoritat diu que no carrega. Es tanca dins la cabina. Haig de baixar. Això no és normal. Totalment decebut deixo l’avió i les meves il·lusions del dia. Però m’espera un llarg dia de lluita per reafirmar els meus drets. L’avió se’n va. Ens dirigim a la oficina de la companyia Spainair. Els senyor de la finestreta no s’explica el què ha succeït i ens firma les autoritzacions pertinents per pujar en un vol de l’endemà. Ara bé, jo penso entre mi, això no s’ha acabat. Ben aviat en sentireu a parlar...
Arribava tard a casa de l’Edu. L’hora de la classe, les 7 de la tarda; ja passaven 10 minuts. Aquest cop havia sortit puntual de l’acadèmia on treballava fent reforç escolar, al centre de Girona. Malgrat tot, l’embús a la ciutat m’havia fet perdre uns minuts valuosos. De res havia servit aliar-me amb la resta de vehicles per aconseguir que un cotxe que taponava la via pel carril dret el deixés lliure. En aquella lluita, enmig d’un concert de clàxons, jo ja havia acceptat la meva derrota. Li havia enviat un missatge: ‘Edu, vaig tard. 7.15, va bé?’. Un missatge que, malauradament, s’havia convertit en massa habitual. Tot i que sabia que ell ho entenia, els retards em molestaven considerablement. Aquella sensació d’anar depressa, d’un lloc a l’altre sense parar, com si el ritme del temps s’hagués accelerat de cop i no tingués aturador. L’avantatge però, era que a l’altre costat de la porta hi havia l’Edu.
Vaig aparcar el cotxe i em vaig dirigir cap a l’entrada de la casa. I aquí el mateix mecanisme es repetia cada dia de classe: l’Isabel des de l’intèrfon obria la porta a distància i, un cop a dins, l’Edu ja estava preparat a l’estudi. Mentre anava cap a l’habitació entaulàvem una breu conversa, distesa, que sovint s’allargava uns quants minuts. Distesa, sí, perquè una de les coses que agraïa més és que, de 1r d’ESO ençà, havíem establert una relació d’amistat sòlida que s’havia anat enfortint amb el pas del temps. Durant aquesta petita estona es creava un clima perfecte que em permetia recuperar el ritme normal, i així posar-nos a treballar en la feina que teníem pel davant.
Amb l’Edu ens coneixíem de feia ja uns quants d’anys, des que va començar els estudis de Secundària. Va ser llavors quan aquells capritxosos números i funcions van començar a fer de les seves i va decidir que li calia un cop de mà per cridar-los a l’ordre. I ho vam aconseguir. Després dels números, algun altre treball. I d’aquesta manera vaig començar a ajudar-lo també en l’organització de les tasques d’altres matèries. I és que aquells músculs de les mans, dels braços de l’Eduard, s’havien anat afeblint gradualment. I mentre aquests músculs que li havien permès fer resums de la lliçó o reflectir la seva creativitat en dibuixos a hores mortes s’adormien lentament, ells ja havien trobat la complicitat d’uns de bessons, que l’ajudaven a realitzar les tasques i a expressar les seves inquietuds, somnis i sentiments al paper. Per això cada dia la classe amb l’Edu era diferent i, aquell dia, va ser especial. No per la tasca que havíem de fer, una redacció sobre un fet impactant en la seva vida quotidiana, sinó pel fet com la seva veu transmitia les sensacions d’aquell episodi mentre les meves mans hi anaven posant lletra. I entre els dos, en perfecte conjunció, vestint les paraules, teixint el relat, vam arribar al resultat final. Un cop fet, relectura final per polir-lo una mica més. Posant-nos en situació, imatges en el cap, ens vam fer un bon panxot de riure. Ens va agradar tant que recordo que en vam fer unes quantes lectures més. Fins i tot a la Isabel, que ens sentia riure com bojos des de la cuina.
Sé que aquesta redacció li agradava molt. De les seves favorites segur. Fins i tot la vam versionar per a un curt-metratge en una assignatura de grau. Moltes vegades en la conversa informal, quan em convidava a berenar a l’acabar el curs escolar o quan l’anava a veure per planificar el proper, sortia. I la recordàvem amb riures tot imaginant-nos en la ment la situació de nou. És per això que he pensat que quin millor record d’ell que compartir-la amb vosaltres. Perque d’aquelles situacions incòmodes, difícils, ell en sabia treure la part positiva, divertida, alegre. Aquest n’és un bon exemple: ‘Les bateries d’àcid’. L’Edu tenia 14 anys, la redacció una tasca de l’assignatura de Llengua Catalana de 3r d’ESO.
‘Les bateries d’àcid’
Heu anat mai de viatge? Heu pujat a un avió? Si ho heu fet segurament recordareu els nervis de la última nit, l’arribada a l’immens pàrquing on reposen els cotxes dels viatgers que deixen per uns dies el seu vehicle allà, el tràfic de passatgers que esvalotats traginen les maletes amunt i avall, o bé les interminables cues de facturació d’equipatges mentre una senyoreta amb el seu somriure postís ens diu: “ ja saps que si es passa de 20 kg pagaràs recàrrec!”, com si no hagués pagat prou, penso jo. Fins aquí, tot és normal.
Passada una mitja horeta, una musiqueta seguida d’una veu a recepcionista de la Telefònica ens avisa: “ Vol Barcelona – Tenerife Sud ; porta 8 ”. Veig un grup de gent que se separa de la multitud i s’atansa cap a la cinta transportadora, dirigint-se a la porta 8. Sense adonar-nos-en la meva família i jo formem part d’aquesta munió de gent i ens deixem portar per la cinta cap a la porta. Fins aquí, tot és normal. Nerviós, escoltant el xiuxiueig de la gent, rient, disfrutant, pensant com serà el viatge, com qui no vol la cosa, ja em trobo a baix les pistes. Participo de l’ambient de viatge com qualsevol altre passatger que frisa per arribar a lloc. En aquest moment, dos amables guàrdies de seguretat s’apropen a mi i m’acosten al què és el meu objectiu: l’avió. Mentre per les escales una llarga filera de formiguetes va ocupant el seu lloc dins l’airbus, jo pujo amb l’ajut dels guàrdies al meu seient. Coneixent les meves mancances, ells s’han fet responsables de que el trajecte entre la pista i el seient on reposaré durant tot el viatge fos el més agradable possible. Veig la meva cadira sola, allà, a baix de l’avió, esperant que ells la pugin a bord. Fins aquí, tot és normal. Imagino què trobaré quan arribi. Com seran les illes? Una gran emoció m’agafa. Sóc feliç.
Em sembla que alguna cosa passa. L’avió no marxa. I portem més de mitja hora esperant! La gent de la banda dreta mira molt per la finestra... Potser algú sospitós vol fer alguna malifeta? O simplement porta material perillós? No ho puc evitar, m’imagino un terrorista d’Al-Qaeda. Tant de moviment m’agobia. L’ambient em carrega. Pregunto: ‘Què passa?’. No obtinc resposta. Miro el rellotge constantment. Els minuts no passen. De cop i volta, apareix una hostessa molt atabalada. S’atura per un instant movent el cap com semblar buscar algú. No puc més, algú sospitós està aquí dins! Però no pot ser... els ulls de l’hostessa s’han aturat a la nostra fila i ràpidament s’apropa cap a nosaltres. Estic disposat fermament a defensar qualsevol membre de la meva família! Ella s’atura davant meu i es dirigeix al meu pare. Em mossego la llengua tot sentint el que diu: “ Senyor, hauria d’acostar-se a la cabina, tenim problemes amb la cadira”. No m’ho puc creure, la terrorista és... la cadira! Una suor freda envaeix el cos del meu pare.
Sembla que el problema són les bateries. Els meus pares es dirigeixen cap a la cabina i estableixen un intens diàleg amb el comandant. Els veig gesticular molt. Pregunta si les bateries de la meva cadira són d’àcid. Que si ho són, no les pot transportar. I jo em pregunto, aquest home no sap que aquestes ja no es fabriquen, que ara són de gel, i que, a més, són fonamentals per al meu desplaçament? Ara demana les instruccions, com si tothom que viatgés amb la cadira portés les seves instruccions a mà. Em sembla haver entrat en un absurd. Diu que si no en té la verificació no vol carregar la cadira: “ Ante la duda, no cargo ”, diu textualment. Això és al·lucinant. Em sento observat. Perquè no li demana de què són les piles de la càmera fotogràfica al senyor del costat? Amb instruccions, és clar! M’envaeix una sensació estranya. El comandant no afluixa i els meus pares tampoc. Com que ell mana, amb abús d’autoritat diu que no carrega. Es tanca dins la cabina. Haig de baixar. Això no és normal. Totalment decebut deixo l’avió i les meves il·lusions del dia. Però m’espera un llarg dia de lluita per reafirmar els meus drets. L’avió se’n va. Ens dirigim a la oficina de la companyia Spainair. Els senyor de la finestreta no s’explica el què ha succeït i ens firma les autoritzacions pertinents per pujar en un vol de l’endemà. Ara bé, jo penso entre mi, això no s’ha acabat. Ben aviat en sentireu a parlar...
